.

.

"My veins flowed with the Eastern weather;
Ungotten I knew nigth and day" Dylan Thomas

"was wahr ist, rückt den Stein von deinem Grab." Ingeborg Bachmann

"Generar artesanos puros de la poesía es como generar músicos sordos" Marina Tsvietàieva

dijous, 30 d’abril del 2015

D'ESCRIURE

D'ESCRIURE


Bernard Plossu
Escriure és un acte d'autoafirmació i mort súbita. Quan escric , el cel i tal terra són amb mi i els seus oceans i des de l'insecte més invisible, fins al més gran cim, tot és en jo, en mi, ells són l'altre en mi, allò en mi. Quan moro i faig de la meva escriptura mort, queden signes i petjades que mai més seran ocupades d'aquesta manera única. És llavors quan em fa seva el terror de tanta meravella perduda. I el dubte m'aconsegueix com un lladre que volgués posseir totes les meves pèrdues.
Així sóc llençada a les profunditats de la meva ignomínia i del meu menyspreu, amb els cucs de terra, els escarabats, les rates menja-homes i altres animals sublunars que em miren i em fan sentir com la més petita criatura bressolada pel fang. Noto qualsevol cosa exterior a mi farcida d'una immensitat que m'omple d'ombra, i no podria llavors ni tan sols balcucejar les paraules del meu nom, tant em sento de mi mateixa desprotegida.

(E.G.D.P.R)

dilluns, 27 d’abril del 2015

LES MEVES DIFICULTATS PER ESCRIURE EL LLIBRE dit El Guant de Plàstic Rosa.

LES MEVES DIFICULTATS PER ESCRIURE EL LLIBRE  dit El Guant de Plàstic Rosa.


Fa dies que no escric, encara que mentalment mai paro d'escriure.
 Però... ¿I si el llibre que escric ja estigués escrit i jo, com un arqueòleg, hagués de trobar la seva localització exacta en algún lloc de la meva imaginació-creativa? Estic cavant. Vaig començar l'exploració el 1999 a Castelldefels, el 2000 a Barna i el 2001 a Cambrils.  Vaig abandonar les excavacions fins a l'any 2013 que hi vaig tornar en un exili a Manresa que resultà molt més dur que tot el que havia previst. El tema del llibre és la mort. Actualment, 2015, he tornat a reemprendre la búsqueda del lloc des del qual escric aquest llibre. No és un lloc fácil. Ni còmode.Fa poc em vaig ajudar amb l'Agamben poeta i mistèric, profundament meravellós i tràgic. Avui he demanat més de deu llibres a la biblioteca. Una petita muntanya de paraules que em duran al lloc, com un mapa. Els llibres tenen el mapa que necessito per continuar.

 
 

dilluns, 20 d’abril del 2015

ÉN UN MÓN SUPERPOBLAT D'IMATGES, ABOCO A CENTS IMATGES MEVES, EM SUPER(EG)O


ÉN UN MÓN SUPERPOBLAT D'IMATGES, ABOCO A CENTS IMATGES MEVES, EM SUPER(EG)O



De dia, avui
De nit, ahir























































Vaig començar a fer-me fotos fa anys. Gràcies a les càmeres dels ordinadors. Cada matí, gairebé, després de rentar-me, prendre'm les pastilles de l'hipotiroidisme ( sense pastilles hormonals ja sé que no fóra jo,- quina cosa tan frágil el jo-), i d'esmorzar, normalment me'n faig una, de foto. M'agrada saber que he existit. Tenir una prova. També m'agrada veure allò que no veig mentre visc, que ni tan sols puc aprehendre amb el pensament. Els reflexes subtils de l'ànima. Però sobretot m'agrada tenir la prova, la petjada. La petjada és una absència. La petjada és la marca. Tenir la marca. És un certificat de la naturalesa, de la llum, de l'aire. És un embaràs de l'oblit la petjada.
Milions d'éssers com jo fan el mateix. La narració de la imatge no s'atura. Al món ja hi deu haver molts més milions d'imatges que d'éssers.  La superpoblació d'imatges del planeta, a causa dels avenços tècnics, és imparable. Anem cap al col.lapse de les imatges.
Eppur si muove.



dimecres, 8 d’abril del 2015

PERENNIA de Mònica Miró Vinaixa.

PERENNIA de Mònica Miró Vinaixa.
Godall Edicions

Epitafis de la gent senzilla per ser recordats






                                
Aquest llibre me'l vaig llegir d'una tirada i en veu alta. Sabia que llegia la veritat. I em va fer pensar en un antic anhel meu, de quan era remenuda.
Aleshores m'agradava molt de llegir la Bíblia, sobretot el Gènesi, si bé aquelles imatges destructives de la Naturalesa amb la terra i els mars obrint-se, els volcans escopint foc,    els rius emportant-se pobles, déu matant ciutats senceres .... m'aterrien de tal manera que pensava en com escapar del destí humà i de la fúria de la natura i em semblava que la manera fóra anar a una cova molt fonda i allí gravar en pedra paraules. Les paraules em semblaven l'eternitat.
Quan vaig llegir el llibre de la Mònica, va ser com entrar en aquella cova imaginada de petita, en un quarto fosc de Lleida, una d'aquelles nits de la meva infantesa, tan silencioses.  Gent de tota condició i edat, esclaus, artesans, mestresses de casa, nens petits, fins i tot una gosseta traspassaven l'anonimat, saltaven llengües de foc, enfondraments abismals, i ens parlaven des de la seva finitesa menuda, com aquesta dona, orgullosa fins en la seva mort, que se'ns declara inmortal i ens demana que no profanem els seus ossos:

He viscut estimada pels meus; encara jove he lliurat la vida.
Aquí estic morta i sóc cendra; aquesta cendra és terra, però,
 si la terra és una deessa, jo sóc una deessa i no estic pas morta.
Et prego, viatger, que no profanis els meus ossos.

És un llibre increíble. Féu més llibres com aquest, sisplau. Els lectors com jo ho agraïm des del cervell , passant per la pell, les ungles, els ulls, les emocions, des del que no sabem i des del que ens sembla saber i encara sabem menys.