.

.

"My veins flowed with the Eastern weather;
Ungotten I knew nigth and day" Dylan Thomas

"was wahr ist, rückt den Stein von deinem Grab." Ingeborg Bachmann

"Generar artesanos puros de la poesía es como generar músicos sordos" Marina Tsvietàieva

Llibres meus

AQUÍ PODREU VEURE LA MAJOR PART DELS MEUS LLIBRES, LLEGIR-NE FRAGMENTS O SABER-NE ALGUNES ALTRES COSES.





LLIBRE PUBLICAT L'ANY 201I  a la ciutat de València. Va obtenir el PREMI ALFONS EL MAGNÀNIM 2011. Pel fet de ser publicat i premiat a València, els mitjans gairebé no se'n van fer ressò a Catalunya.  Molts poemes d'aquest llibre els vaig escriure mentre malaltejava del fetge i  els llegia per telèfon a L'Arnau Pons, amb qui, per aquell temps xerràvem molt i molt.








 LLIBRE  TACAT PROPIETAT DE L'AUTORA. PUBLICAT L'ANY 2000, UN MES DE MARÇ,  a la ciutat de Girona amb dibuixos de Víctor Nick. L'editor em va fer anar a passar un cap de setmana al seu casalot d'un minúscul poble de Girona i em va sotmetre a una espècie de tortura que va culminar quan em va instar a llegir poemes meus davant de la seva nombrosa familia després de l'últim dinar. Un dels seus fills, en Roger, em va salvar i se'm va endur d'allí fins a la parada del tren. Gràcies Roger!


AQUESTA ÉS LA PORTADA DE VÍCTOR NICK QUE VOLIA POSAR A GITANA ROC,
PERÒ NO HI VA HAVER MANERA, L'EDITOR NO AFLUIXAVA EN RES.



LLIBRE  PUBLICAT L'ANY 2002, a la ciutat de Barcelona. S'havia de dir SENGLAR, però un títol d'en BALTASAR PORCEL ( El Cor del Senglar) em va fer recular. Va ser elegit per la Vanguardia un dels millors llibres en poesía de tot l'Estat Espanyol. ( i no tenia cap conegut al Jurat!) El llibre, però, no va obtenir el premi Octubre, on m'havia presentat, que van preferir donar-li a Antoni Albalat, com ell sempre em recorda.





LLIBRE PUBLICAT L'ANY 2009,   a la ciutat de Lleida. La portada és meva i els muntatges fotogràfics interiors també, però alguns van quedar malament. Va ser perquè no ens vam entendre l'editor, en Xavier Garcia i jo. Bé.. més aviat no el vaig entendre jo a ell. (Refaré un poema visual del final del llibre -que va quedar molt malament, i per aquest fet va perdre tot l'impacte). El llibre, que va ser conegut en els recitals poètics amb el nom de Sonets de la mala llet,  posseeix altres títols com resa la pàg 11: "Altres títols del llibre: Mosquits eteris. Sonets de la mala llet. Paparres ingràvides. Piorrea rítmica. Lírica d'aigüera. Assot de pardals".





LLIBRE  PUBLICAT L'ANY 2010, UN MES DE JUNY,  a la ciutat de Barcelona. La magnífica portada és de Perejaume, artista a qui admiro. És una obra de jovenesa. d'en Perejaume. El llibre conté versions actualizades de més de 200 poetes medievals i té dos pròlegs, un del gran medievalista Stefano M. Cingolani ( que em va ajudar a la correció de les versions actualitzades), i l'altre meu.



                                     

LLIBRE PUBLICAT L'ANY 2006 , a l'OCTUBRE, a la Ciutat de Barcelona. Va obtener el Vè premi de Poesía Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater. El grup de teatre Nozomi en va fer representacions pels Països Catalans, amb una posada en escena singular i magnífica, on els assistents acabaven menjant cassoleta de conill i es bevia vi amb porró, durant tota l'actuació.




LLIBRE  PUBLICAT L'ANY 2003, UN MES DE GENER,  a la ciutat de Vic. Les imatges del llibre són meues. El títol juga amb la noció de AMB CAP ELL Aquests llibres, els feia manualment en Jesús Aumatell, en una editorial anomenada l'Emboscall.





LLIBRE  PUBLICAT L'ANY 2002, UN MES DE MARÇ,  a la ciutat de Lleida. Impactant portada d'en Perejaume, que sempre m'havia atret i enamorat. I que Ell em va cedir. Aquest llibre havia rebut el Premi Rosa d'or de Poesia Popular, glosat 2002, de Castellitx,  a Algaida, Mallorca. Escrit en lleidatà.



LLIBRE  PUBLICAT L'ANY 1999, UN MES DE SETEMBRE,  a la ciutat de Barcelona. El llibre es va presentar juntament amb el d'un Jordi Pope ( ja bastant perjudicat per la malaltia), El LLibrot, en un local del Raval. Jo vaig arrencar les fulles del meu llibre i les vaig penjar com si fossin calces o roba mullada per la sala, gest que -sospito- no va agradar gens el meu editor, en Xavier Folch.




LLIBRE  PUBLICAT L'ANY 2010,  a la ciutat de Barcelona. La Coberta me la va triar el Perejaume d'entre els seus dibuixos. Per a la presentació es va fer una performance que va ser retransmesa a dues ciutats catalanes des del Centre d'Art Santa Mònica. A la Performance hi van participar en Rudy Gnutty, en Víctor Amela, la Roser Amills i una servidora. Hi havia molta gent. El llibre el volia fer desaparèixer d'un cop de tecla d'ordinador, però no ho vaig fer gràcies al consell de l'estimada Núria Perpinyà. Si no, segurament l'hagués esborrat de l'ordinador.



PLAQUETTE PUBLICADA el Novembre del 2006 a la ciutat de Lleida.Es va fer a instàncies d'en Carles Sanuy, i hi vaig posar un poema que era una contesta a un poema que m'havia enviat en Josep Pedrals. No sé si sabré trobar el poema pedralesc.




LLIBRE  PUBLICAT L'ANY 2004, UN MES DE MARÇ,  a la ciutat de Barcelona.
El llibre va obtener el premi Ciutat de Barcelona 2004, al millor llibre en Literatura Catalana d'aquell any. Quan em va trucar en Mascarell per dir-m'ho, no era el millor moment. A més, ni sabia que existia aquest premi. Ell va creure que era emoció, el que era desinterés. Acabava de tallar amb un dels homes de la meua vida. I tot allò, francament, en aquell moment no m'interessava.  La nit que es va fallar vaig ser jo qui vaig anunciar al nostre petit món, a l'hora del meu parlament, la mort del meu estimat i desconegut Miquel Bauçà. Aquell mateix dia, a l'Albert Roig, li van atorgar una menció especial en l'apartat d'Asssaig dels Ciutat de Barcelona.


 


LLIBRE PUBLICAT EL  1998, UN MES DE MAIG,  a la ciutat de Barcelona. La publicació d'aquest llibre va ser traumàtica. I va arribar justament quan s'acabava de morir ma mare, després de molt esperar la seva publicació, fet que va fer que respongués de mala manera a la dona que em trucava, dient-li que per mi ja es podien posar el llibre allí on els cabés. La dona, que era la benvolguda Montserrat Rodés ho va entendre.I això ens va fer molt amigues. El llibre va ser presentat a La Central del Raval per l'Enric Casasses, amb qui ens vam trobar dues hores abans, a la Plaça Real on Ell parlava amb  tanta profunditat del meu llibre,  que quan vam arribar a la presentació, no li sortia cap paraula .. i a mi quasi tampoc! Així que vaig optar per recitar.







REVISTA PUBLICADA L'ANY 2002,  a la Ciutat de Tarragona. Es el número 1 i mig, l'altre mig número l'havia muntat en una fulla de cartró artísticament doblegada uns tres o 4 anys abans.  La Revista la vaig fer jo en la seva totalitat a la localitat de Cambrils. També la vaig pagar jo. Segurament perquè de jove, a la ciutat de Lleida, vaig proposar als meus companys de Facultat de fer una revista, que vam anomenar La Higiènica, però de la qual es va apoderar  el fotògraf Antonio Galeote, molt més pràctic en aquell moment que no pas jo , amb la qual cosa em vaig quedar amb ganes de fer-ne una altra. No va poder ser fins uns vint anys més tard. Em vaig cansar tant en la seva execució, distribució, etc etc... que no vaig ni passar per la Central i d'altres llibreries a cobrar-la.O sigui , que va ser una ruïna. Però una ruïna desitjada.Em van dir de continuar-la, però ja no m'abellia.



 Rètol de la presentaciónde la revista que es va fer a l'horiginal, on no hi cabia ni una agulla i es feia difícil de moure-s'hi., entre tanta gent Era en aquella época llunyana en què no existía la part del darrere i que als poetes, com a pagament, se'ls convidava a sopar en acabat la feina.
 
 
LLIBRE PUBLICAT el Març del 1999,  a la Ciutat de Tarragona. Va ser un encàrrec d'en Magí Sunyer. Vaig escriure'l en un parell de dies, a Castelldefels -on aleshores vivia- i el vaig escriure tot mirant les fotos que havia fet Vanessa Pey, filla del fotògraf tarragoní Marcel Pey. Vaig idear una entrada i tres històries amb personatges, en una barreja de teatre i poesia. La fredor de les fotografíes m'incomodava i m'irritava moltíssim, encara ara ho recordo.
 



FRAGMENTS PERQUÈ POGUEU GAUDIR (O NO) DELS LLIBRES ESMENTATS.


MISSA PAGESA

"Corren més cavalls pel teu pensament que pel món.
Neixem més boscos al fèretre de la ment que sobre la terra humida." (pàg. 37)


SALM DE LA MULTIPLICACIÓ DE LA PARAULA.

(...)
"Quan la Veu cau dins l'Abisme de la No-Veu,
les paraules
es multipliquen.

La No-veu engendra la Veu.
El silenci
és una altra cosa."

GLÒRIA DE TAÜLL I D'EMPÚRIES

Els cants que s'enlairen des de Sant Martí d'Empúries
són els mateixos dels del Sant Crits de Taüll
i exactament igual als del celobert on canta una andalusa
i espiritualment xerricants com el crit aspre de l'esmolet
i silenciosament esplèndids com l'amagada vida
i vertiginosament espetarregants com l'ou ferrat a la paella
i místicament desoladors com els budells dels rius invàlids
i tots es canten amb la llengua morta del cap d el'ovella que penja
a la carnisseria on em van regalar una pasteta de petita
amb aquelels mans brillants de tocar carn,
i oh! el blavet enramant-se per sobre de la pupil·la d'una dona
que ja mai no tindrà nom, que ja mai no tindrà nom,
que ja mai no tindrà nom.

Anem... (pàg. 34)

 DELS BESOS DE DÉU

(...)
" Besa'm amb besos de la teva ànima feta saliva,
feta papil.la, feta cèl·lula sensorial, feta meva.
Proclama'm la meretriu dels teus besos.
Proclama'm l'hereva de la teva carnalitat més alta.
Besa'm amb besos despullats de Tu i de Mi,
amb besos del somriure, amb besos de la llàgrima.
Que reposin en mi la pau i la guerra, immòbils.
Besa'm amb la teva mort eterna, amb el pètal de la teva mort.
Desfulli jo tota la flor dels teus llavis, primavera.
Besa'm amb besos de la teva boca." (pàg. 40)

MARE NOSTRA

Mare meva, que no sé ni on ets
de qui només en tinc el nom

Mare nostra que esteu en el zel
sigui santificat el vostre cony
l'epidural, la llevadora,
vingui a nosaltres el vostre crit
el vostre amor, la vostra força.
Faci's la vostra voluntat al nostre úter
sobre la terra.
El nostre pa de cada dia doneu-nos avui.
I no permeteu que els fills de puta
avortin l'amor, facin la guerra,
ans deslliureu-nos d'ells
pels segles dels segles,
Vagina.

Anem...(pàg. 63)


MOS DE GAT

CELEBRACIÓ

Celebro, Canto, Exalto, Exulto,
aquell 17 de febrero de 1950
a l'illa petita de còrsega, a la Roca,
amb l'oli en babelenc equilibri de Torre sumèria,
amb el pa i la figa i la ceba
dins del paladar d'aquella dona
que jeu sota terra, enredada amb les arrels del raïm
i té per ulls les fulles de pàmpol de l'astrolabi mític
i té per mans i per peus els sarments durs i ennegrits de vinya,
aquella dona que obrí les seves cames de Vesubi ardent
sobre la mediterrània.
I vares ser resolt en tres incendis
per a mi
en tres incendis
perquè jo pogués conèixer-te
i ser-te cendra
per a mi
vas ser resolt.
Oh temps amable quan jo no era encara
ni pensament
d'existència.
Et canto, et conto, et cinto.
T'acunyo, t'enconyo.
Et prenyo de versos.
Et pareixo a l'alè de la boca de la meva criatura d'aire.
T'alleto al meu pit de síl.labes més tendres
a l'esquerda del mugró de la saba de mi mateixa
i et vaig créixer de no-res cap al res-no
ruïna
voraç.
 (pàg. 16)
 
BOSC AMB SENGLAR
 
"(...)
Perquè hem trobat l'ànima dins del cos i el cos dins de la vida.
I ens riem de la mort, que juga amb els nens sota la nostra finestra.
I aquesta descoberta ens atordeix tant que ens priva de fer-ho.
Estem tan excitats de la troballa que tenim por de desintegrar-nos
i caure a les mans de la mainada dels sense ésser."
(pàg.23)
 
 
EL BANQUET DE JURIOL
 
"(...)
EST-CE QUE VOUS VOUS AÎMEZ?
Els desconeguts ho saben, El nostre cos és l'espill de la Idea.
Estem humits d'amor, xops, molls fins a l'ànima.
Ballem pels carrers de la nit la invisible música de les estrelles.
Davant dels aparadors dels altres, la nostra orquestra d'astre.
Tenim les llagues al palmell de la mà
i ens llepem com gossos misericordiosos que es troben
i s'oloren el sexe i s'amanyaguen de baves i puces.
GUAU!
GUAU!"
(pàg. 26)

MONSIEUR LE COCHON

" (..) On m'has portat Mormeu Morfeu Orfeu?
Or feu? Formeu Fornmeu on m'has torpat?
Un bufet d'advocats, d'advodogs?
Quina dentadura tan magnífica teniu tots!
Com se us veu veu el dentista a cada somriure a cada A mandibular.
(.....) I la corbata.... Cor-bata del rei?
El rei es treu i es posa el cor com una bata? El rei de la Neteja!
Milions de milions flueixen nirvaníticament d'Amèrica per París
cap a Suècia. I ho fan en francés. Jetem. Je tem
que si em giro desapareixeràs."
(pàg. 36)


HUMANITAT D'UN BISTEC DE VEDELLA 

Un àngel japonès d’1,40
amb davantal roig i ungles nacrades
va dipositar un bistec enorme de vedella al meu davant
i em va salvar de la mort inmediata
perquè defallia d'irrealitat d'amor 
 i la son i la gana m’havien abandonat,
 que ja pertanyia al regne dels déus
que ni caguen ni mengen. 
HUMANITAT
passa'm foquillades de simplicitat recobertes de salsa bearnesa,
mentre el miro patèticament, obsessivament, 
 amb la fúria de totes les cèl·lules de la memòria a la mirada,
com vai mirar ma mare morta
els últims instants
per retenir-la i veure-la
 abans que no fos,
passa'm foquillades de simplicitat
i alguna paraula fregida,
HUMANITAT.


 

ÚLTIMA CARTA

N'has après ràpid de ser català
que ja domines el renec, la venjança!
qui va amb un coix coixeja al cap de l'any,
qui amb un català, al raval brut s'atansa.
La teva última carta té odi fins en el blanc,
fins al marge de baix la ira se t'escampa
les frases bisturís, coltells burxents , llampecs
de paraules que esclaten en cólera irritada.
Per l'odi i el verí et tinc en bon record,
pels teus juraments foscos, conec la teva tara:
només ens dol allò que ens fereix dins el cor,
només arriba al cor allò que el cor demana.
Que el cor no sap mentir, és una vritat blanca.
Et vaig disparar fort, amic, en questa estança!
(pàg. 47)


MULA OBSTINADA 

Canícula d’agost. El sol
ens ha clavat la dent i jaiem ara
enmig de la secor d’un hort ressec,
d’herbots mig morts, tronats i àrids
una caseta al fons, un hort tot abrusat
i un tractor vell, trist, rovellat. Destins agraris.
Allà, drogada de records,
fent el seu fet, la mula ensinistrada,
tossuda empeny la roda de la ment,
fermada al seu eix, sola, acotxada,
no deixa de girar, al sol ardent,
gira, es regira sobre el camí de l’aigua.
¿Quan pararà aquesta mula lasciva
d’escatxigar-nos d’ardentor, la pell
amb el grat so mullat de la lascívia?
Somera. Ruc d’un dictat vell i inútil,
Ingènua Somera d’aquest mi.
A refer t’obstines, gestos d’ahir,
sorolls de l’aigua que a la ment confonen,
la mà, la veu, la llavor, el seu dolç sí.
Mula lasciva! Ingènua erotòmana.
L’obsessió gira sense cap destí.
És un món mort. Sisplau talla la corda
frena l’impuls de ser fèrtil en mi.
(pàg. 48)


GITANA ROC

" El foc va dir a l'aire:
Em cremo perquè et cremo." Pàg. 17
 

" El mal d'amor es cura amb l'escopinada d'un saltamartí
(vols dir?)

i la lleugera estimulació de la rima dreta és del tot LEGAL
(igual...!)
en canvi la rima esquerra presenta problemas d'instrucció,
(I-ó!)
i el llenguatge poètic sempre es topa amb l'ou de reig,
que lleig!
què veig?
safreig?
serfs, veig?
No m'hi veig."
 pàg. 29


"Perxò la veu es cansa de donar voltes
i l'ànima pot sortir. Finalment.

Rima Gitana.
       Rima Gitana.
T'he esperat una setmana
       Rima Gitana.. "
pàg. 31 

"  La llum es fon i s'emporta la civilització.
Verge de la Candelera!" (pàg. 43)

    "mentre la nena rossa queixalava ocellets vius
              amb les ales fregidetes
              arrebossades en farina," p. 69

" I va,  la sabata, i pel forat del cordó plora. " pàg. 52


"Vaig perdre un nen. Vai perdre un nen o una nena.
Grinyola un violí, un gira-sol es talla una orella
Vaig perdre un nen. Vai perdre un nen o una nena.
Grinyola un però, una tenora bufa tramuntana.
Vaig perdre un nen. Vai perdre un nen o una nena."
pàg. 73




LA FLOR INVISIBLE


EL PARADÍS
"  Si un home travessés el Paradís en un somni i li donessin una flor com a prova que hi havia estat
i si, en despertar, trobés aquella flor a la seva mà... Llavors què?" Coleridge.

Vaig travessar el paradís en un somni
i em van donar una flor.
La flor era allí quan em vaig despertar,
a sobre els llençols. Era bellíssima.
L'hi vaig ensenyar a ma mare
que vivia tancada al cor d'una carxofera,
filant-se la seda dels ulls, treballant-la
en uns meravellosos sudaris de mil colors.
He estat al paradís, mare -li vaig dir.
I ella es va treure de la butxaca
una flor seca, igual, idéntica.
Vaig saber aleshores
que no n'hi havia prou
d'haver estat al paradís.


LA FLOR INVERTIDA

"(....)
De la llum xuclava abelles per a l'ull. Per als fèrtils estams
de la lluna.
Donsc, passejàvem
i en l'infinit visible m'amagava."(pàg. 34)

L'ÀNIMA BLANCA

"(....)
Per aquesta vall nocturna,
d'aquell principi de segle,
tornen, tornen cap a casa,
sempre tornen, tornen sempre.
Amb la por a la mirada
he de creuar aquesta aigua,
des d'aquí a l'altra banda.
Però no hi ha pont que em dugui
des d'aquí a l'altra banda.
(...) " ( pàg. 30)

MUNTANYES

"(...)
Les muntanyes tornaren al seu horitzó plenes de gel i de
recordatoris, mentre el pas fúnebre avançava 
entre bancals i soques nues.

Va ser quan començava a nevar. " (pàg. 21)
 
TIRANT ÀNGELS
 
Hi ha un cotxet de bebè al bell mig de la carnisseria.
En canvi, jo només tinc ulls per al cap de l'ovella i de la seva
cria que pengen lluny l'un de l'altre amb aquella pena de
desert al lacrimal.
Però el seu amor de flor d'albat creix al centre de la carn
morta
i venç l'olor de matança i sang que ha començat a embrutar-me
la galta.
La padrina m'agafa d'una revolada, m'acosta als marges del
cotxet i em diu:
"Mira a dins. Mira que bonic!"
He de posar-me de puntetes davant d'un cercle de lloques
exultants d'alegria,
entre les quals hi ha la mare i la filla carnissera, que
xerrotegen reinflades,
rebotides de tants cadàvers com duen dins.
Elles m'hi han abocat.
El que hi he vist m'ha semblat repugnant:
un tros humà petit i lleig, un cuc sense pèl que em mirava
amb ulls de carnisser.
 
Li he tirat un àngel a la cara per tapar-li tots dos ulls,
La padrina s'ha enfadat molt i hem sortit de la carnisseria
més ràpid que no hi hem entrat.
 
M'ha dit que sempre la feia quedar malament i m'ha agafat
tots els àngels de les butxaques
i els que duia amagats als mitjons i dins els punys.
 
Els ha desat dins la capsa de botons vells.
Amb la bogeria de la besàvia,
la dona maltractada del tiet
i d'altres andròmines.
 

 

AMARG

"Quin amar tan amarg!
Més que la fel amarga!
No tinc ormeig ni arc,
com hissaré sense arga?
El dia es torna llarg,
la nit es torna llarga.
Un solitari embarg
que l'ànima m'embarga." (pàg. 54)

FULLA

"Com la fulla que es queda sola a dalt de tot,
mentre les seues germanes jeuen a terra,
i ella suporta els vents, la nit, la soledat,
i sembla un sol destí aturat en una branca;
quina saba has volgut cor imprimir en ella,
de quina rel profunda t'ha nascut aquesta
que desafia la tardor dalt del teu arbre,
de quin instint de cel, de quin ardent instint?" ( pàg. 55)

ARRAVATAMENT

" Si per la nit dels temps, en aquest lloc on la vida
és un miracle, una aparició, una centella,
mai tu i jo podem unir el nostre anhel en ella;
a mi que la mort, només mencionar-la m'esfereïa,
la vaig imaginar eterna amb tu, al teu costat,
i per primera vegada em va semblar, la mort, bella." (pàg. 59)


LLIBRE DELS HOMES
( Història en apariats de 4 síl.labes del canvi de la Dictadura a la Democràcia, des de la mort de Franco fins a l'arribada d'Aznar)

ON S'EXPLIQUEN CASOS I CASOS I CASOS 

"El temps passat
va olor d'enxub
amb Franco al tub
xuclat, eixut
i a l'institut
el militant
del vell PSAN
al galliner
tirant paper
de ciclostil,
amb poc estil,
vora l'estadi.
No hi ha qui badi:
Canten els LLachs
i els Xirinachs
i els objectors
mestres o actors,
estudiants,
pagesos, fans
d'en Ra i mon,
que diu que non
la cara al vent
i que se'l sent,
tothora fan
vora algun sant
vaga de fam..." 
(pàg. 23)


HAIKÚS DEL CAMIONER



Les mans tinc plenes
De presó pura. Reixa
D'on fuges, somni.



Kilòmetres blancs
de pell dura i fosca
traieu-vos els guants.



París, Brusel.les,
a qualsevol lloc niré
que no tinc peles.



Tot el que jo sé
amb veu baixa ho diré
al boig dels arbres.



Al boig que és sord.
el vent li parla tort.
Xiulen els cables.



Collia el temps
les mans dels homes. La mort
collia fruites.



Gitanos on neu?
Al món no hi ha lloc arreu.
Tot té un amo.



Veus la finestra
on dorm un pardal petit?
El vidre sagna.



Casa sense clau.
La Verge. L'Àngel portau.
Les rates canten.



Dins de la brossa
lluiten el gat i l'home
i Déu se'ls mira.



Per alimentar
els fills, la dona, la por,
dóna'm l'ànima.



Dóna'm un parrac
de felicitat penjat
d'una lluerna.



Gos sense amo,
el món és una presó
per a tot amo.

Bidons de cendra,
el record del fos us té
l'ànima tendrá.


Vora la barra
cent de mans despullades,
una mirada.

Vora la barra,
cents de veus despullades,
i cap paraula.

La nit despulla
els rostres d'aparença,
veu indefensa.

Jugador etern,
les cartes tens marcades
pel destí del vern.



EL SOC


"Em faig un mar de l'ample d'una ungla,
unglejo fort, m'estello en una platja.


Vora una clòtxina contemplo la serenea
immensitat i em sé petita i poca.
Un sol menut podria ben cremar-me
en un nores, ningú ni ho notaria."


EL MUSOT




L'HOME PAPARRA

                                  
                                Érase un hombre a una nariz pegado
                                      Quevedo
 

Hi havia un home a una dona arrapat,
un poll trempat, una viril paparra,
un home incordi, un papa-vi de barra,
un cuca fi, un paràsit parat.


Hi havia un En escanyolit i anèmic,
amb un trempó de trompa miscroscòpica,
un papa figues, termita sempre tòpica,
un macarró, un tematí eufèmic.


Petit corsec de naym apocalíptic,
un tàvec fosc, un estrateg estríptic,
depredador, un rènec amazònic;


un ventró immens que tapava un planeta,
bony afectiu, atrofiador ozònic,
un bing bang llord, un rexof d'opereta.







ADONÍS GANIMEDÍ


                                                    Les espurnes del cel que hi cremen...
                               Albert Roig


Ens l'han raptat mentre bevíem dels calzes
el licor dolç que ell sol ens ha servit,
príncep viril, fill dels estels i els salzes,
jove cambrer d'un gest suau i ardit.


Vingué l'astut amb ales lleondes,
rellotge d'or i gest de Zeus dormit,
ulls d'aguiló de parpelles gastades,
llavis molsuts i ardent en un neguit.


Fill del desig que un altre posseiria,
ens ha deixat la vella poesia
dels nostres cors que al desencant s'atansen.


S'enfonsa el sol a dins de la llacuna.
En va lladrant, la seva gola cansen
els vells anhels, o encalçant la lluna.




EL PARDAL


                                                ¿Preguntes tu, podrida pels teus anys (...)
                                                             què és el que enflaqueix la meva virilitat(..)
                                                               tu amb aquest fastigós cul que se t'obre entre
                                                                                       les natges resseques com si fos el d'una vaca que  malalteja?

                                          Horaci

Només em cal mirar la teva dona,
¿d'on te l'has tret aquest agre animal?
La vas trobar perduda en un corral?
Vas fer-te el salt de la dona a la mona?


Clar que veient, que ni em pica ni em rasca
el teu pardal, minúscul orinal,
pansit i vell, d'un groc que dóna basca
a qui plauràs si no és a una animal?


L'obrer gandul deu agradar a la símia
que es mira el món amb ínfules de sàvia.
A mi tot tu em fas fàstic i ràbia:
¿com vaig sentir desig d'una u tan nímia?


Res no perdrà per cert, natura humana
veient pasar el teu cor sebollit,
que enterraran un pardal deprimit
que mai va fer cantar cap dona sana.


RECORDS DE VELLA

                                                                                     Vora la fornal plena d'espurnes i entre dos cops de mall...
                                          Mercè Rodoreda


Em caliueja encara la fornal
sense carbó, del cabró foc que em crema,
em llepolejo el lúbric amb l'eczema
dels meus records, noctàmbul animal.

Amb dent postissa, bava messalinal,
bacino el suc, suquejo feta molles,
encrosto el temps, cruixeixo canyissal
amb un passat de cor nafrat d'ampolles.

Com vai' patir quan jove i devorada
per simuns secs, com si cada vegada
un gust salaç em disloqués el cor.

Patia amors, teribles, de ventada,
i ara no sé qui em foté la clavada
en´quell racó, si el Joan o l'Amador.





AIOÇ


Penso?
Doncs, un misto.


LA SÈQUIA

"  (...)
Desengabiades, les hores
fuetegen els arbres nus
mentre la mestressa les crida: " Ocells!!!"
i jo busco entre les plomes dels minuts
allò que mai pot deixar de trobar-se:
talment la veritat relativa al pot de la sal,
les ales dels àngels vora els cigrons crus,
l'alè de setembre a la fruita roja,
la mantellina negra sobre l'aixada del sol
i un dolor fet de sucre
al paladar àcid de la fruita.

Però
L'hora mai recupera la gàbia.
L'estel és un pensament de carn.
L'espill no pot moure'm ni un sol braç.
(...)"
pàg. 40


CRIT DE LA CABRA.

"No menjaràs l'herbeta fácil de les concessions?
No voldràs el teu lloc calent i segur a la palla?
No seguiràs les indicacions dels bocs?
I què faràs?
Ballar-la, cabra?"

"Ballar-la cabra i ben amunt, segur el precipici,
desafiar la gravetat i la utopia.
Tòrcer-me, girar-me, cabriolejar sobre el vers buit,
empaitar la verticalitat dels diccionaris,
menjuquejar la parula suculenta
arran d'un abisme rocallós.
Ballar-la cabra. Aquelarre a les esquenes
dels seriosos inquisidors
que en tot veuen feminisme i sospita.
Ballar-la cabra i cabrit i cabram i cabrum i cabrera.
Màgia de la ment explotada
que abandona el llit i la casa potestat.
Salvatge delicadeza del bel que s'eleva
entre les parets vellutades de l'Univers
i s'estimba a la basseta on els ramats
erupten llimacs de versos i verdet de vides".


PA DE PAGÈS


Abans d'ahir, d'abans d'ahir, d'abans d'ahir, de l'altre
em van volar el cap.
Fa mal que et volin el cap.
Volia plorar, però
no sabia on collons tenia les llàgrimes.
Les vaig buscar per dins de les ungles
entre la pols, la suor, els brins de tabac,
però només vaig trovar dos ulls ressecs
que em miraven esgarrapant-me,
dos ulls rasats, dos camps de blat d'agost
rasats, plens de rostoll i pedra.
Van venir ocells a picotejar-los
i s'enduien, amb pressa, als becs les llaors.
No sabia on tenia les llàgrimes
i dels ulls no en podía fer NI PA,
així que vaig posar un anunci al diari,
el vaig escriure amb els colzes
perquè als dits hi tenia els ulls
amb les parpelles tancades,
i vaig demanar per tèlèfon pa de pagès,
el vaig demanar amb els peus
mentre redactava 5 línies desesperades
plenes de lelvat per dur al forn.
Volia plorar llavors per la boca,
usar la saliva com a llàgrimes,
però els llavis no trobaven la vena del cor.
La vena del cor estava tallada
i treia el cap dal de tot del cim del coll,
preguntava per què l'havien separada de la boca,
tanmateix la boca no podía donar cap resposta:
les seves dents la mossegaven ara
i començaven a sagnar totes les genives.
Així que volia plorar pel nas, per les orelles,
però vaig acabar plorant per la figa
al temps que algú trucava  al porta
i hi deixava, deshauciat,
un pa de pagès ple de rostolls i pedra
que vaig gratar amb les ungles
com si fos aigua.


LA FLOR NEGRA


 Tancat amb balda, tancat, fermat, barrat,
delicadesa, on és que m’has anat?
Ni jo m’ho sé, de tant que s’ha amagat.
El sentiment ha collit la flor negra.

Riuen els prats, em sóc desconeguda.
De la bellesa, només n’obtinc la ruda
seguretat que no em darà ajuda.
El sentiment ha collit la flor negra.

Xiula l’amor a l’orella germana,
a mi només em gira tramuntana.
Arrasa els camps. Seny i sembrats m’arrenca.
M’arrenca el cos. El tomba, ajeu, el trenca.

Cor desolat, la flor que vols m’esqueixa.
Ara sóc pitjor que jo mateixa.




LA MEVA CALAVERA


La meva calavera està plena de tendresa,
terra de secà la meva calavera,
la clavícula d'una torre en guaita eterna,
l'extermitud del gest, la dolçor de la pobresa,
els torrencials despreniments, les violentes pluges,
l'inesperat obrir-se de l'esternó de la comporta.
Ballo, grapat d'ossos agitats per la mà freda,
les meves vèrtebres rodolen per un ciment sense arbres
i és fruita tot el que toco sense tacte,
les meves cèl.lules són tolls per als astres,
espills per a la llum de les estrelles llunyanes.
Oh la meva tendresa inundant-se de calavera!
Oh la meva tendresa infantil
a meva mandibular tendresa
per al moll blanc de l'espectral bruma!
Oh el meu genoll amant del sol i de la lluna!


ESPERAVA PASSAR LA NIT A L'HOSTAL

"(...)
Tancat el pany, la clau empenyo al mut
esbarzerar d'on cap sentit no en surt.
El mot fa llum i l'ull és l'absolut
on viu el fosc i el viu hi viu ben curt. "



AMB CAPELL

...

Tranquimazín del meu cor,
àngel de la meua vida:
sense tu fóra tancat
al llindar de l'agonia.



ESCOLTEU!

" ( ...)

Miquela, brot de Miquel,
fou parida en tal estel
que tastà el no-res d'arrel
Escolteu!
I n'arrencà fel i mel
i en féu llavis de la neu."


LA CANÇÓ DEL COVARD


Abans de l'arribada del matí, dins la fosca,
semblava tan frágil amb el meu cul a la mà..!
Ebri d'ell amteix, empassant-se galos de cerveza,
mentre els joves corrien per la vida
sense altra metafísica que el rellotge i la sida.
Escolta, li vaig preguntar,
¿Per què ets tan de veritat, mentida?


En aquell hotel, mentre me'l follava,
era un gat en zel i era un gat en alba,
un carrer de nit sense temps ni guardia
però el seu cor estaba ple de roba bruta
i la seva ànima era una rentadora barata.
Ei, tu, covard,- li va endinyar una veu dormida-
¿Ja penses què en dirà la teva dona?

Li agradava omplir-se el goll de cites
i la panxa d'alcohol que li esborrés els límits.
Tendrament absurd intentava crear-se
un espai, dins el cervell, on anorrear-se.
Vai beure com una alcohólica, per estar-hi a l'altura.
Ei, tu, covard! No et preocupis, home...
La teva dona aviat et donarà la Malvinguda!


Digué que es venia la vida per 5 minuts d'optimisme.
Era una frase feta. Era un aforisme.
Un suïcida es matava per allí mentre em demanava
que el seguís a la seva ciutat.. Si no hi anava,
di´gué que me'n penediria, que m'equivocava.
Ei, tu, covard!- li vai dir- Anima't, home!
La teva dona aviat t'obrirà aquell cony que no desitges!

El vaig deixar en un bar i em somreia com els borratxos,
amorrat al tanc de la seva tristor més absoluta.
Mai me'n vaig penedir: un semàfor
tenia aturada la seva ànima covarda
a l'altra banda del carrer, on ell s'estava.
Ei, tu, covard! M'agrades - no li vai dir-
però ets un paranoic i necessites una Mama.


...

Tia Rosa:
t'has mort.
T'ho dic per si no ho sabies,
Tia Rosa.



LA DONA QUE MIRAVA LA TELE

És preferible de no viatjar amb un nen mort.

"(...)
Els barems embogien. Tot trontollava.
Menys la poesia que seguía igual. Com sempre. Com si res.
com l'òpera. Però no és òpera, la poesía. No.
L'òpera mou molta pasta. Només cal pensar
en tu, Maria, caçada per l'inquiet Aristòtil Onassis,
el grec baixet i lleig, que diuen que t'obligà a abortar,
el molt fill de la gran mare!, i tu, que havies deixat
el teu home, Giovanni Meneghini, i que a causa de la relació
turmentosa t'havia començat a flaquejar la veu, et vas veure
abandonada quan Onassis va clavar els ulls de falcó
en la vídua jove de l'època, la Jacqueline Kennedy,
la Pantoja dels americans. L'avortament et retirà a tu
i la teva veu al teu pis de París. Jo sóc tu, Maria, ara.
Em sento violada en el meu espai més íntim. Massacrada.
(..) Jo sóc tu, Callas,
milers de dones som tu i milers d'homes són el roí Aristòtil.
I la societat s'ho mira complaguda. tu, tancada al teu pis,
amb les cames encara tremolant-te i el teuc ervell fent el seu
pospart abusiu, aquella fonda tristor d'arrel que es clava a l'ànima
i puja convertida en una planta mágica fins a un univers
que l'engreixa. Mai tirarem cap a dalt. No hi ha cap tresor
dalt d'aquest sofriment, Callas. Agafa la destral, talla-la sencera.
Cap gegant en baixarà. Ho sé jo que la vai' tallar i em quedà
a l'ànima un foradet com d'arrel que no volia anr-se'n
fins que el món deixés de ser món. Quina llàstima
que siguis tan morta i no pugui dir-t'ho de viva veu,
o enviar-te el poema, Maria.
L'odi surt. Mira: sembla un grup de palestins armats
contra els jueus que els van matar aquella nena tan dolça.
(...)


VER7S DE LA TERRA


A lo canal de Pinyana
molts hòmens s'hi han aufegat
que l'aigua tinia gana
i no hi queia mai cap gat.


A les sèquies, los braçals,
hi suraven los porquets
garratibats, pititets.
Los ploraven los bancals.

Oh si tornesson los temps
en què lo públic podía
tirar tomates i fems
si l'artista no plaïa.

Lo cirvell és un misteri
fisn quan és arrebossat
i lo veus a dins lo plat
i et fa fer un salivri.

Ni misses, ni capellans,
ni reis ni hereus. Lo tros.
I per déu un porró gros
i una arengada a les mans.

Los qui són a la frontera
d'un país sense frontera
són qui reben la primera
la segona i la tercera.

No t'espantos quan et moros,
mare, no te m'aparegos.
quan lo cadáver em vegos,
toca'm els peus i no ploros.

Qui es remena a la cunya
i no es sap treure la fenya
ni la ronya; doncs se'l renya,
"polític de Catalunya".

Se cremaen los parents,
era la rivolució.
Se mataen los parents,
allavontes, ara no.

Després d'aquell bombardeig
los qui eren vius no parlaen,
los ferits no deien reig,
fins i tot los morts callaen.

A qui estigui rofredat,
pa calent amb molt vinagre.
A qui estigo desamat
un remei contra el coragre.

Quan lo reí ho va sintir
a Cervera, lo del mar,
se'n va anar cap a Madrí
i mai més no va tornar.

Què coses déu fer la rosa
per burxar sense patir?
L'iligància és una cosa
difícil de difinir.

Que no sigon los sigons
si volen ser los primers.
Dixa'ls pasar. Au i ves
i no em tocos els collons.

De Juneda a Borges Blanques
una corba pirillosa
feia 'nar tranques barranques.
Ara no res hi fa nosa.


L'amor és la malaltia
més rara de tot lo món.
L'exmalalt que la tinia
la busca per tot lo món.

Qui amb boira viure sap
sense veure ni on é,
ni qui va ni qui li ve,
ben posat lo té, lo cap.


TRANSGREDIOR



Tres històries tristes,
com tres tigreses tristes,
com tres tributs tridèntics
de la trinxeraire tristesa.

------------

Primera historia: L'Assassí d'ànimes

Personatges
 
Un cigne sortit de la mitología grega.
Una àliga sortida de la mitología grega.
Una dona ideada per algún francés exquisit.
Una dona que recorda Marlene Dietrich.
L'assassí típic de les pel.lícules nord-americanes.

(Parla l'Assassí)

(...)
Ets la reina que tinc clavada al centre de la meva tristesa,
on dóna voltes, despentinada, eixarrancada sobre el cavall de fira,
en llums roges,
la meva bogeria.

Segona història: Solitud

(...)

(Parla la Masturbadora)

Ara que arriba la nit i la ciutat es torna
un amuntegar-se de cossos que es follen els uns als altres,
jo em vomito a mi mateixa,
em pareixo de la meva boca.

Sóc dos. Dos nassos,
quatre narius, quatre pestanyes
(...)
 

1 comentari: