.

.

"My veins flowed with the Eastern weather;
Ungotten I knew nigth and day" Dylan Thomas

"was wahr ist, rückt den Stein von deinem Grab." Ingeborg Bachmann

"Generar artesanos puros de la poesía es como generar músicos sordos" Marina Tsvietàieva

dijous, 2 de juliol del 2015

L’ÀNIMA I LA MANDÍBULA. Escrit de l'any 2010





L’ànima humana no sap sovint com enfrontar-se a la tristesa, al dolor, a l’angoixa,...És per això que, de vegades,  l’ànima s’ajuda de la mandíbula, la fa cloquejar com campana al vent interior i crida a riure. Incapacitada o massa reblerta, l’ànima busca una bena d’os i de vent per on escapolir-se, fugir, transformar-se en estranya i quixotesca catarsi,  respirar aire i sortir a la llum esdevinguda rialla, riure. La mandíbula escup i fa suportable l’insuportable.
Els qui veuen en això diversió no veuen res. No entenen res. S’enganyen en veure el dolor disfressat de mandíbula i campana de festa. Perquè la poesia mai pot ser senzillament divertida, de fet la poesia mai pot ser senzillament res. Sempre és complicadament, perquè s’alambina, es destil·la fins i tot en la més aparent senzillesa. El públic, cor dedins,  ho entén així, doncs la llegeix poc en les hores de solitud, sap que si ho fa, la mandíbula es serrarà cap a dintre i esdevindrà tot os i aire entre els vísceres, l’esperit i la ment. Però aquest mateix públic es queda només amb el so de la mandíbula i no vol recordar ni veure la mà que estira la corda, que la sega i la branda des de l’interior. Ni l’ànima que la mou. Cosa lògica en una època que busca el riure amb drogoaddicció , en una època per tant, trista, angoixada i buida.
 
 
 
( Aquest escrit del 2010 té motl a veure amb allò que expressava ahir sobre la poesia i el públic. L'he trobat mentre buscava d'altres coses, i m'ha semblat molt adequat al que explicava ahir.)

2 comentaris: