.

.

"My veins flowed with the Eastern weather;
Ungotten I knew nigth and day" Dylan Thomas

"was wahr ist, rückt den Stein von deinem Grab." Ingeborg Bachmann

"Generar artesanos puros de la poesía es como generar músicos sordos" Marina Tsvietàieva

dimecres, 17 d’abril del 2024

BEFORE I KNOCKED  DE DYLAN THOMAS


 


Abans que truqués i la carn em fes entrar

amb líquides mans deixant-me a les entranyes,

jo que era tan informe com l'aigua

que formava el Jordà vora la meva casa,

era germà de la filla de Mnetha

i germana del cuc paternal.

 

Jo que era sord a la primavera i a l'estiu

que no coneixia  ni el nom del sol ni el de la lluna

vaig sentir batecs sota la meva carnal armadura

tot éssent encara només una forma líquida.

I les estrelles de plom, i el martell de les pluges

moguts per mon pare des de la seva cúpula.

               

Vaig conèixer el missatge de l'hivern,

els dards de granís, la neu infantil,

i el vent aspirava a ser la meva germana;

en mi saltava el vent,  i el gebre infernal.

Les meves venes fluïen amb el temps de l'Est;

sense haver estat engendrat, coneixia nit i dia.

 

 

No havia estat engendrat encara i ja patia;

el poltre de tortura dels somnis, els meus óssos de lliri

retorcia segons el codi natural,

i la carn, la tallava per creuar la línia

de les creus de la forca, al fetge,

i els esbarzers, als cervells masegats.

 

 

El meu coll conegué la set abans de fer-se la trama

de pell i venes entorn del pou

on mots i aigua fan una mixtura

constant fins que la sang corre pútrida;

el meu cor va saber de l'amor, el ventre de la gana;

i vaig ensumar els cucs de la meva pròpia femta.

 

 

I el temps va llençar la meva mortal criatura

perquè derivés o s'ofegués dins de les mars

habituades a la sàlobre aventura

de marees que mai toquen els vorals.

I jo que era ric, vaig esdevenir molt més ric

embriagant-me lent amb el vi dels dies.

 

 

Nascut de carn i d'esperit, no vaig ser

ni esperit ni  home, ans esperit mortal,

I em va abatre la ploma de la mort,

vaig ser mortal fins a l'últim

llarg sospir que portà cap a mon pare

el missatge del seu crist agonitzant.

 

 

Tu que t'agenolles davant de la creu i l'altar,

recorda'm i tingues pietat d'Aquell

que la meva carn i el meu os va prendre per cuirassa

enganyant i traint el ventre de ma mare.




Before I knocked and flesh let enter,
With liquid hands tapped on the womb,
That shaped the Jordan near my home
Was brother to Mnetha's daughter
And sister to the fathering worm.
I who was as shapeless as the water

I who was deaf to spring and summer,
Who knew not sun nor moon by name,
Felt thud beneath my flesh's armour,
As yet was in a molten form
The leaden stars, the rainy hammer
Swung by my father from his dome.

I knew the message of the winter,
The darted hail, the childish snow,
And the wind was my sister suitor;
Wind in me leaped, the hellborn dew;
My veins flowed with the Eastern weather;
Ungotten I knew night and day.

As yet ungotten, I did suffer;
The rack of dreams my lily bones
Did twist into a living cipher,
And flesh was snipped to cross the lines
Of gallow crosses on the liver
And brambles in the wringing brains.

My throat knew thirst before the structure
Of skin and vein around the well
Where words and water make a mixture
Unfailing till the blood runs foul;
My heart knew love, my belly hunger;
I smelt the maggot in my stool.

And time cast forth my mortal creature
To drift or drown upon the seas
Acquainted with the salt adventure
Of tides that never touch the shores.
I who was rich was made the richer
By sipping at the vine of days.

I, born of flesh and ghost, was neither
A ghost nor man, but mortal ghost.
And I was struck down by death's feather.
I was a mortal to the last
Long breath that carried to my father
The message of his dying christ.

You who bow down at cross and altar,
Remember me and pity Him
Who took my flesh and bone for armour
And doublecrossed my mother's womb.

 

dilluns, 14 de desembre del 2015

POEMA D'AMOR...LOVE POEM, Dorothea Lasky

Poema d'Amor
de Dorothea Lasky

La pluja xiulava.

Un taxi em va deixar al teu edifici d'apartaments
i allí m'estava quieta.

Havia tingut un somni
on  érem en una cambra.
La llum brillava sobre nosaltres en
llençols blancs.

Tu em cantaves una cançó dels teus dies de navegant
i al somni
jo arribava tan endins de tu que t'arrencava allò sagrat
que era roig i brillant
i ho llençava per la finestra.

Algunes vegades, quan parlem
per telèfon, em dic a mi mateixa
que la perfecta profunditat de la teva ànima
és el que m'atreu de tu.
Però, així i tot: ¿Quina ànima és perfecta?
Totes les ànimes estan malformades i descolorides.
El matí ve dins d'una ànima
i fa obeir l'altra llei
en la qual totes les ànimes són flocs de neu.

Una vegada en un funeral un home havia mort
i amb les pregàries, la seva ànima s'elevà amb pressa
com si l'haguessin deixada sortir fora d'alguna cosa horrible.
Estava estranyament acolorida, aquella ànima.
I era de forma estranya i de temperatura estranya.
En esfumar-se, tots els qui la miràvem, vam notar el fred.

(traducció: Dolors Miquel)


 ________________________________________

Love Poem by Dorothea Lasky      


The rain whistled.
 
A taxi brought me to your apartment building
And there I stood.
 
I had dreamed a dream
Of us in a bedroom.
The light shining upon us in white sheets.
 
You were singing me a song of your sailing days
And in the dream
I reached deep in you and pulled out a cardinal
Which in bright red
Flew out the window.
 
Sometimes when we talk
On the phone, I think to myself
That the deep perfect of your soul
Is what draws me to you.
But still what soul is perfect?
All souls are misshapen and off-colored.
Morning comes within a soul
And makes it obey another law
In which all souls are snowflakes.
 
Once at a funeral, a man had died
And with the prayers said, his soul flew up in a hurry
Like it had been let out of something awful.
It was strangely colored, that soul.
And it was a funny shape and a funny temperature.
As it blew away, all of us looking felt the cold.

  from " Awe" 2007, Dorothea Lasky
"Love Poem" from Awe. 2007 by Dorthea Lasky

divendres, 20 de novembre del 2015

LLuny de la cobdícia dels llops


¿Què es podía esperar d'una pobra criatura que havia estat vivint en una bombolla càlida, presonera de l'amor i de la follia tants d'anys? En va sortir quan ja era fèrtil. Un òvul la'n va expulsar en una contracció d'angoixa.
Res en sabia dels tractes socials, ni de les argúcies, ni de les frases que no volen dir res i es diuen perquè no volen dir res i el Res agombola la fúria de les bèsties civilitzades, com un pastor el ramat lluny de la cobdícia dels llops.



dilluns, 12 d’octubre del 2015

Fer lloc o Fer Nosa.


Avui en dia qualsevol pot publicar.*  ¿Qui no té un llibre o tres?


Entre els editors amb poc cap i menys criteri i l'ambició cega de la fama o de l'existència pública dels ociosos amateurs o d'escriptors sense el suficient talent, que ha animat nombroses petites empreses que editen a qui sigui amb dues condicions: que s'ho pagui, o/i que vegin que té o fusta de venedor o múltiples seguidors al Facebook; el panorama és desoladorament ocupat, en una mena de diogenisme de llibres que s'acumulen i que em porten de dret a la frase de l'última exposició de Perejaume on tracta el tema de l'excès sense fronteres en l'art més plàstic.

FER LLOC O FER NOSA

La cosa arriba al punt que qualsevol escriptor de cinquena fila pot aconseguir fer una presentació plena a rebentar, usant també algunes eines com una presència constant i intimista per la xarxa, amb la qual a la gent se li activa el mecanisme de recolzar aquella pobra persona comprant i anant a la presentació; o bé el mecanisme també molt rendible de fer la pilota constant a tot aquell que pugui ajudar a una o a un ( en aquest cas si és gent de la jove, perfecte, que així tens ja un pati d'admiradors que t'enlairaran).

FER PRESÈNCIA O NO FER-LA

Aquests contrasentits donarien com a resultat que si avui en dia Bauçà presentés un llibre tindria quatre gats i, en  canvi, algú que no sap fer més que fraus literaris o petits bodris disfressats d'enlairament metafísic i intel.lectual, estaria fent una presentació plena de gom a gom.
No hi ha criteri. Només interès. I actitud ególatra.



* També qualsevol pot ser editor.. però d'això en parlaré un altre dia.
 

dijous, 9 de juliol del 2015

LA NORMALITAT I ARTAUD.



Artaud de jove
     La normalitat em sembla un concepte terrible. No sé quan es devia començar a imposar dins de l'imaginari humà, però quan llegeixo la vida terrible d'Artaud, per posar un exemple, i el seu pas per manicomis, la meva ànima s'entristeix per aquells éssers incapaços de vestir l'hàbit de la normalitat sobre el seu ésser boig, instintiu, còsmic, i natural, fet de fang i pedra i d'aigua, adobs i lluna, fet de sexe i de saliva i mossegades animals.
La normalitat crea els manicomis i els ghettos. L'únic remei a la normalitat és la Solitud.
Pobre esperit d'Artaud.
No és d'estranyar que el marsellès infringís violencia en l'espectador.. la mateixa que ell sentia des que va néixer. Que volgués estripar l'espectador, ensenyar-li les seves vísceres amb la crueltat més humana.O com ell va dir:
Dibuix d'Artaud
 
 
"La Crueltat consisteix a arrabassar per la sang i fins per la sang de déu ,  la contingència animal de la inconscient bestialitat humana en tots i qualsevol lloc on se la trobi. "
 
 Antonin Artaud
 " Per acabar amb el judici de déu "

                                                                                                                          

diumenge, 5 de juliol del 2015

Viatjant cap a un recital


B. Plossu
       Avui em porten a un recital. I em tornaran a casa. Estic contenta. Són una parella del públic d'un altre recital, que van descobrir que vivien al mateix poble que jo i em van trucar oferint-me d'anar amb ells. Xerrem a l'anada. Em diuen que llegeixen poesia. Jo dic que bé! I els pregunto quina. Em diuen Valverde i jo dic " I en català?", aleshores es fa un silenci que sé que és el cap pensant intentant trobar noms en català. Finalment els troben. En Víctor Sunyol i en Llavina. Els pregunto si els coneixen. Sí, són coneguts, amb l'un van treballar junts, l'altre vivia al poble on s'estaven abans. També em parlen de la Maria Cinta Montagut, a qui ella va tenir de professora i que també han llegit i els agrada. No els sonen de res noms com Casasses, o Pedrals, o Sampere o Alzamora o Garriga ( per posar-ne 4 que ara mateix són coneguts).  De mi evidentment no en tenien ni idea... em van descobrir l'altre dia! M'expliquen que van topar de casualitat amb els festivals literaris fa uns dos o tres anys i que els agraden. Conversa i viatge continúen agradablement rodant, però una part del meu cap es desinteressa  i pensa en aquesta realitat de les "persones que llegeixen poesia" i  recorda quan  fa uns  anys  des d'ed. 62 trucaven els autors oferint-nos els llibres que hi teníem publicats, perquè sinó els cremarien (Torquemada contemporània, llibres a la foguera).  L'al.lucinant és que els autors més aclamats venien gairebé la mateixa quantitat de poesia que jo.  O sigui no en venien gaire. El cotxe ara ja agafa la carretereta que duu fent giragonses cap al bellíssim poble on es fa el recital. No tinc gaires ganes de recitar i menys encara quan arribo i un del poetes diu que nosaltres som els Pallassos i el públic els Domadors. Ho repeteix dos o tres vegades pel micro. Ningú riu. La calor, la digestió, la mandra... els costa encara reaccionar. Jo menys. Jo no sóc cap Pallassa, i no m'agrada que em domin. He arribat.



dijous, 2 de juliol del 2015

L’ÀNIMA I LA MANDÍBULA. Escrit de l'any 2010





L’ànima humana no sap sovint com enfrontar-se a la tristesa, al dolor, a l’angoixa,...És per això que, de vegades,  l’ànima s’ajuda de la mandíbula, la fa cloquejar com campana al vent interior i crida a riure. Incapacitada o massa reblerta, l’ànima busca una bena d’os i de vent per on escapolir-se, fugir, transformar-se en estranya i quixotesca catarsi,  respirar aire i sortir a la llum esdevinguda rialla, riure. La mandíbula escup i fa suportable l’insuportable.
Els qui veuen en això diversió no veuen res. No entenen res. S’enganyen en veure el dolor disfressat de mandíbula i campana de festa. Perquè la poesia mai pot ser senzillament divertida, de fet la poesia mai pot ser senzillament res. Sempre és complicadament, perquè s’alambina, es destil·la fins i tot en la més aparent senzillesa. El públic, cor dedins,  ho entén així, doncs la llegeix poc en les hores de solitud, sap que si ho fa, la mandíbula es serrarà cap a dintre i esdevindrà tot os i aire entre els vísceres, l’esperit i la ment. Però aquest mateix públic es queda només amb el so de la mandíbula i no vol recordar ni veure la mà que estira la corda, que la sega i la branda des de l’interior. Ni l’ànima que la mou. Cosa lògica en una època que busca el riure amb drogoaddicció , en una època per tant, trista, angoixada i buida.
 
 
 
( Aquest escrit del 2010 té motl a veure amb allò que expressava ahir sobre la poesia i el públic. L'he trobat mentre buscava d'altres coses, i m'ha semblat molt adequat al que explicava ahir.)