Què han dit de mi

JOAN PUIGDEFÀBREGA,  EL PLAER DE LA MIQUELA (en email privat)

La pesca a la Malica

 No conec gaire llocs que es diguin Miquel. De fet, només en conec un, i no es diu ben bé Miquel sinó Miquela. A més, no és un lloc en terra ferma sinó submarí: ‘La Miquela’ és una roca a les vores de la Malica, i la Malica és una planassa que hi ha davant per davant de Blanes. Un placer, que en diuen els pescadors. El que vull dir és que em trobo que per fer un joc de paraules amb el nom de Dolors Miquel només tinc una rocassa enmig d’un calador, tot plegat invisible, sota l’aigua. Però em deixo dur per aquest únic joc de paraules possible, aquest joc de paraules que al lloc dels Dolors hi posa un plaer i al lloc d’un Miquel hi posa una Miquela.

I ho faig, això de deixar-me dur pel joc de les paraules, una mica com ella fa en els poemes, que es deixa dur per la veu, que és com si la veu se l’emportés, ella sense nord a la deriva en ella mateixa, o potser més ben dit, amb aquest nord tan clar que és el nord de no tenir nord, el nord d’escriure’s.

            I és que malgrat els colors vius amb que s’omple la boca, la poesia de Dolors Miquel és menys categòrica del que aparenta, i molt més temptativa del que aparenta. Per damunt del seu aspecte concloent, és un assaig d’ella mateixa, és un intent de trobar-se en els seus propis girs, en la subversió de les frases fetes, en els modismes capgirats que són les mil cares que pot prendre la vida quan la vida creix, en part és una escriptura a cegues que s’amaga en la vehemència de la veu. I la veu omple la boca com si volgués ser el pa que la poeta menja, però acaba escopida sobre aquesta boira persistent que fa tant temps diagnostiquen els metereòlegs del jo.

I és que hi ha una escriptura moral, una escriptura pagesa que s’aferra als ritmes vitals de cada cosa (i que és una escriptura que judica i valora i treballa per un bé, que mira d’extreure de la realitat les regles que cal observar durant la vida) i hi ha una escriptura que navega, que tempteja i que grumeja, que és un esquer fet per atraure no se sap ben bé què. La poesia de Dolors Miquel té una bona part clavada al cabàs d’aquesta segona escriptura, és poesia en el moment de fer-se. Alerta, però: latent, en certa manera cóva l’ocasió d’entregar-se sense reserves al joc de les paraules, i és en el conreu del joc de les paraules que es farà tot d’una pagesa.

PEREJAUME  DEL LLIBRE "
 LA DONA QUE MIRAVA LA TELE"
( L'any 2010, en correu privat)
 

Ei poeta etrusca de terracota, sota d’uns déus que se’ns han fet ovnis, he llegit el teu escarabat perdut en una cuina de luxe. L’he llegit a l’ordinador, sense imprimir en paper per si així quedava més caraoque. És un poema molt més extens del qué em pensava mentre el començava a llegir i  t’he de confessar que, en la llarga lectura, l’he anat gustant de molt diversa manera. Potser perquè és un text ras que li agrada d’ensopegar i la seva lectura resulta ensopegosa de mena, apunt de trencar-se completament. Però és la mida final tan extensa el que dóna al conjunt un pes de cosa que es va inserint fins al final de tot. I no te’n puc dir massa coses més, rages massa tu, amb sucs purins i sucs celestes barrejats, perquè ara jo vingui i comenti que si la font salta massa així o massa aixà. Allà on rages, del teu doll estant,  és, això sí, en la gran ferida que tots plegats vivim, sobre aquesta incomfortable realitat que administrem i ens administra amb tants de residus i tan democratitzats residus que s’estan fent extensius cap a la  cosa essencial i fins cap a la cosa sagrada, i ja no sabem que hem de llançar ni que hem de guardar ni en quina bossa ho hem de fer.

 PONÇ PUIGDEVALL DEL LLIBRE " GITANA ROC "

(Publicat a El país, un dijous de maig del 2000.)



 

Cada llibre de Dolors Miquel (Lleida 1960) concedeix al llenguatge un caire exclusiu i intransferible, però al mateix temps la seva poesia és d’un modèlic respecte amb la tradició: a El llibre dels Homes, tot divertint-se amb la mètrica, dialogava amb Jaume Roig i la misogínia, i el que guiava Haikús del camioner era la voluntat d’assetjar l’adaptació de la forma oriental des d’unes temàtiques menys sublims. El punt de sortida de Gitana Roc podria concretar-se en Brossa i en els motius surrealistes somiats enmig de la trivialitat del carrer: és una poesia col·loquial i immediata, que toca de peus a terra i amb el component oral com generador de la rima i el ritme.

L’autora agafa l’amor com a pretetx per parlar del dolor en un món ple d’amenaces i pors. Però a pesar que el poema central de Gitana Roc, “El carrer de els transformacions”, té un propòsit netament narratiu, el que s’acaba imposant és el trasllat continu d’escenaris, la impossibilitat de donar una representació convencional del temps, la metamorfosi tenaç de les veus de les diverses seccions, modificant-se amb brillantor, tendresa i, sobretot, agilitat verbal. El que menys importa a Dolors Miquel és el rigor de la trama, i el lector acaba sucumbint al principal procediment del llibre, les variacions que ofereix la preocupació per la paraula; el que hi impera és el joc fonètic, i que pot derivar cap a la paraula inventada amb ressons rondallístics o màgics. Però aquí l’enginy verbal no surt de la consulta dels diccionaris: els jocs de paraules de Dolors Miquel van carregats amb el sabor del carrer i esquerden de dalt a baix la seriositat acadèmica i el sentit comú filològic. Es té la impressió que la seva poesia surt d’una necessitat elemental d’expressió, amb aquella saviesa innocent i artística de la paraula que a vegades tenen els nens, els vells i els desheretats de la fortuna. Ho deia Valéry i Gitana Roc ho exemplifica: el poema és el desenrotllament d’una exclamació.

COMENTARI A HAIKÚS DEL CAMIONER I  EL LLIBRE DELS HOMES D’ANTON M. ESPADALER

(Publicat El País, dijous 11 de novembre de 1999)

L’any passat, a la mateixa col·lecció de poesia _que cada cop més es confirma com el canal per on discorre l’actual lírica catalana- Dolors Miquel va sorprendre el lector que no acaba de desempallegar-se de certs tics, en darrer terme noucentistes,  amb un formidable Llibre dels Homes. El primer impacte, la provocació no la dóna la matèria – parlar d’homes i de dones no deixa de ser una pocasoltada adolescent-, sinó l’elecció del referent literari. El metge Roig, aquell que posava les dones a parir, i ho feia amb versos apariats de quatre síl·labes, tot combinant malhumor i sornegueria- i advertint, tanmateix, que “ no és tan brau,/ fer ni felló,/ cert, lo lleó/ com pintat par”- és recuperat per Dolors Miquel per recórrer, amb la mateixa clau i amb el mateix ritme, un període de la vida de la protagonista. El full de ruta mostra una desimbolta contrafactura:

“Pel que fa la cas/ no et fiaràs/- si no ets torti-/ d’home que porti/ nas a la cara.”

Aquell to de novel·la picaresca que s’intueix al Llibre de les dones de Jaume Roig ara es torna opció decidida, i hom passa per cinemes, bars, llits, militància política, pisos d’estudiants, emboliss i matrimonis amb una agilitat gran, producte de la deformació sovint caricatural que imposa el punt de vista d’aquesta mena de relats. S’hi afegeix, a més, gosadia en la rima. És cert que de tant en tant el so s’aconsegueix per la pura patilla, i qua algun cop és patilla de “palmero”, però això forma part d’una gran estratègia poètica que no tem que la comicitat es converteixi en franca riallada, i que, per damunt de tot, redueix a zero les convencions. Gabriel Ferrater explicava, amb admiració, que Foix s’havia atrevit a posar en rima URSS amb obscurs. Quan en els primers versos es comprova que Eiximenis va amb tennis i que una “piba” fa joc amb Riba –Carles, és clar-, ja es veu que en aquest punt queden enrere molts anys de prevencions. Em sembla que en això no hi pot haver gaires dubtes: un dels mèrits de Dolors Miquel – i molt probablement d’un grup que ja comença a ser notable de joves poetes per als quals l’humor és una arma carregada de futur- és el de no haver negligit el vessant festiu de Pompeu Gener.

És convenient, però, de no confondre’s. Els Cent conseyls del conseyl de cent, sí, però també bones lectures dels grans poetes catalans – Carner, Foix, Vinyoli- i europeus –Rilke, Rimbaud, Mallarmé-. I al costat seu, aportant una considerable dosi de solidesa, potser per a sorpresa de molts, el record de “l’Aquità! I el Berguedà/ i el de Bolquera”, fent viva, doncs, amb coneixement de causa, l’arrel més fonda de la tradició lírica catalana i universal: els trobadors, i enduent-se’n d’una revolada tonelades de pols.

Sense desmentir aquests fonaments, ben al contrari, Dolors Miquel proposa en el nou llibre una altra passejada, que concita la formació d’un retaule els fragments del qual, després de l’estètica beat, decoraven cançons roqueres, hereves, tantes vegades sense saber-ho, de la Creedence Clearwater Revival. Fosques carreteres, ciutats pràcticament invisibles, benzineres sòrdides, bars de mal menjar, discret beure i folga suficientment professionalitzada. Un errabundeig amb l’heroïcitat sostinguda. El món des de la cabina, i l’experiència que en un constant anar d’una banda a una altra es capta, es viu i s’expressa en flaixos , en cops de llum semblants als enlluernaments  dels fars dels automòbils. Aquesta concentració de llarg recorregut es condensa en la manera més alambinada de l’art japonesa de fer versos. Un haikú, escriu Enric Casasses al final del llibre, és “un vers curt, un vers bastant curt i un vers curt”, que tendencialment s’organitza en 17 síl·labes, i que, a més a més, en aquest cas, conté una “clàusula veritativa”.

El llibre consta, si no m’he descomptat, de 166 haikús, que, com el sistema demana, van encadenant-se amb una eficaç velocitat. L’haikú no vol boires i cal reconèixer que el perfil de les imatges que elabora Dolors Miquel és d’una nitidesa extrema, que els paraules, fins i tot quan surten enjogassades, són precises – la superfluïtat destrueix el haikú-, i que sovint pel cap del camioner passen pensaments d’una densitat que bé mereix en la lectura un semàfor en vermell. L’humor, aquí s’estima més de treure irònicament el nas i sol embolcallar més d’una acidesa.

Hom podria sospitar que una estructura tan rígida obligués a emprar un llenguatge que sonés a forçat o fals. La llengua de Dolors Miquel, que, a més, no té cap mani a prendre la drecera  del dialectal quan li sembla bé – i val a dir que res no grinyola-, fa sempre una admirable sensació d’ajustada, directa i viva, sense cap gall. Tant és així que la impressió que un en treu és que un esquema tan subtil, tan intransigent i culte és, en el fons, extremadament popular, i que és per aquest cantó per on el llibre s’imposa definitivament.

La prova del nou de tot això torna a venir per la part dels medievals, i potser per la de menys esperable, la del Llull que “collia segles”. Sempre s’ha dit que la poesia de Llull conté el cant petitori de pluja més antic que es conserva, i que, aquesta mena de rogatives no poden evitar de posseir un cert regust popular. Es troba a Lo Concili, un poema escrit l’any 1311, en el qual es desitja que el concili de Viena de França es tradueixi en una immensa croada contra l’infidel. El beat acaba el llarg poema demanant a Déu que purifiqui el poble cristià amb aquest mots: “Senyor Déus, pluja, /perquè el mal fuja, /car pecat puja!”. El camioner, enrere ja el bar de cambreres, deixa anar amb tota naturalitat: “Senyor Déus, pluja/ perquè l’amiga fuja/ car el preu puja”.

Heus aquí per on el haikú, tan llunyà, i el camioner, tant al marge, es troben en la redescoberta dignitat de l’antigor romànica.

SOBRE EL SIGNIFICAT D’AIOÇ  d' A. M. ESPADALER

(Tros del parlament d’Anton M. Espadaler a la presentació d’Aioç  l’any 2004 a la central del Raval de Barcelona.)

Aquesta és una paraula que prové del vocabulari dels mariners i no només es troba en català: es troba també en gallec. En tant que paraula dels mariners es torna com una  interjecció que representa l’esforç, una paraula  que no sembla dotada particularment de poesia. Doncs això és absolutament fals,  perquè Aioç és una paraula que trobem també a les Cantigas d’Alfons el Savi i en versos tan espectaculars com aquestos:” Tu ets mare d’aquell a qui els grecs anomenen Aioç!”. És a dir, Aioç vol dir Déu: és una paraula grega... De manera que aquí tenim escrit, qui ho anava a dir, el nom de Déu. Però, compte!, el nom de Déu convertit en renec. I del renec, en la mediterrània, convertit en paraula d’esforç en el moment de llevar àncores o de tirar del cordatge d’una nau.

 

 

COMENTARI A "MISSA PAGESA" de CARLES HAC MOR.

 

(Publicat a la revista Caràcters, amb el títol " Entrar a Missa com els Gossos", l'any 2005)
 

A missa, hom no hi va pas a fer la crítica de res, sinó a viure un misteri que, com a tal, desafia la raó. El credo quia absurdum ("ho crec perquè és absurd") ressona tothora quan és fet el sacrifici de la missa. I quan aquesta és pagesa, l'altar hi és pagà, i, malgrat això, també hi ha misteri, sacrifici i absurd. I si qui oficia el ritu és Dolors Miquel, llavors hi fa d'ara blasfema un cos que demana el sacrifici de tot allò no corporal. Així, l'ànima ja no hi és cap misteri i l'esperit, sant o no, hi deixa de ser absurd, i ja no hi creiem, per sort.

Perquè l'escriptura de Dolors Miquel quan va a missa, en surt escaldada. Per això a la seva Missa pagesa allò sacrificat és la fe moguda per les muntanyes, que belluguen llurs ventres al so marcat no pas per Dolors Miquel, sinó pels miquels que hi reben amb dolors els gitanos, que són els escolanets invisibles de la missa àcrata dels pagesos del  Pla de Lleida.

A la Missa pagesa de Dolors Miquel, l'influx del que hi és sacrificat, la fe, o sigui, el concepte de sacrifici, abasta fins la creativitat, que és allò que, com ha escrit Enric Casasses, fa nosa en art, en poesia. Sí, la lírica pagesa del cos pagès, pessigat pels gitanos que ronden per l'Horta de Lleida, remena el pubis a la taula parada sacrílegament per Dolors Miquel, on el verb fet carn va creixent i creixent fins a la corporificació del món i del no-món. I és precisament al reramón més materialista de la Missa pagesa on els ventres, per motiu del mal de panxa, fan el ball de postures del Canyeret de Lleida i es buiden com els místics quan van de ventre.

Talment ens és llegut de descriure l'ascesi carnal que suposa aquesta missa de cagarros que empastifen les cantonades on xerren tants de poetes pixapolits que confonen la poesia amb el poesio. Aquest és un paio a qui tots els gitanos, de Lleida a Perpinyà, passant per Figueres, blasmen perquè és l'antítesi del Sant Crist de Balaguer (una altra ciutat gitana), un Crist ben gitanot que diuen que no va a missa, i menys a la pagesa, on segur que rebria unes bones garrotades.

Deu ser per tot plegat que Joan Margarit, que sempre arriba a misses dites a tot arreu, ha deixat anar que l'art, la poesia, no és democràtic (i bé, d'acord, això pot passar com a ben dit, per políticament incorrecte), i que tohom pot llegir poesia (gràcies!, li haurien de dir tots aquells qui no en llegeixen mai), però que no pas tothom té dret a escriure'n (i en deduïm que aquest dret a fer poemes el voldria atorgar ell, Margarit, en virtut dels seus gustos).

En efecte, Dolors Miquel, si més no la de la Missa pagesa, deu disgustar els poesios que fan de caganers a Balàfia, l'expartida de Lleida, en un pessebre miquelià que, segons un crític com cal i de dretes, no hauria fet el pes a Gabriel Ferrater. "Ni mai! -li podria respondre qualsevol- Amb el premi que porta el nom d'aquest gran poeta s'ha molt ben guardonat una obra magna que hauria de fer que, un cop dit l'Ite missa est, cap escanyolit de llet no el guanyés mai més, aquest premi".

Aneu-hi despullats, a la Missa pagesa, feu-hi una suspensió de judici (i no només de prejudicis), llegiu-la i rellegiu-la, passegeu-vos-hi, sortiu-ne a fumar un cigar pagès, dels de Juneda, i a fer un riu com el Segre, per on pujarà a contracorrent el Sant Crist de Balaguer, encoratjat pels aplaudiments de Gabriel Ferrater. I torneu-hi a entrar, a la missa esplèndida, i anireu gaudint d'una escatologia, en l'accepció més profana, ben oposada a la metafísica putrefacta de l'art entès a la manera margaritiana. I veureu què és fer anar el llenguatge ben lluny de tots els drets antidemocràtics i de tots els ferraterians amb ferradures.

En aquest llibre energètic -que va a missa, sí, i que ho fa vestit de dia de cada dia- hi ha, anava a dir com en tots els llibres de Dolors Miquel, la quinta essència lleidatana d'una poètica de culs a terra, d'una terra del tot personal, que mereix que, al batimans de Ferrater, s'hi afegeixin els de tots els adversos a la margaritocràcia.

Lo famós barret, aquí sense cullerot de fusta.

COMENTARI DE "MISSA PAGESA" D'ENRIC CASASSES.
( Publicat el 19 de Gener del 2007 a vilaweb amb el títol " Miquel va a missa")

 

 

La gran novetat poètica de la temporada, o de les darreres temporades, és la “Missa pagesa” de Dolors Miquel, altrament dita ‘Alcormicap Alcapnó, comtessa de Balàfia, baroneta amnèsica de la soga de la Pastilla i marmessora del quadrat del tros’, que ens ve com una mica de canya i d’aliment entre la inòpia del no-res dominant. Això no és poesia de confessionari pseudopsicològic de turistes convulsius, aquí la cosa va de veritat i val per tots. Els rampells i les harmonies de la bellesa i de la lletjor d’avui conjugades, gràcies a la seva brillant imaginació, en una superior harmonia artística rampelluda i fins ‘massa humana’.

 

La gran novetat poètica de la temporada, o de les darreres temporades, és la “Missa pagesa” de Dolors Miquel, altrament dita ‘Alcormicap Alcapnó, comtessa de Balàfia, baroneta amnèsica de la soga de la Pastilla i marmessora del quadrat del tros’, que ens ve com una mica de canya i d’aliment entre la inòpia del no-res dominant. Això no és poesia de confessionari pseudopsicològic de turistes convulsius, aquí la cosa va de veritat i val per tots. Els rampells i les harmonies de la bellesa i de la lletjor d’avui conjugades, gràcies a la seva brillant imaginació, en una superior harmonia artística rampelluda i fins ‘massa humana’. La marca de Déu, plastificada sota la vistosa publicitat, és inacceptable per cap religió. Prefereixen, les religions, fer propaganda de condoms o de carn congelada o de míssils. I és també inacceptable per la raó, pels crits publicitaris de la raó. Si veniu ara del consultori sentimental de l’enèsima cadena de supermercats, si us resulta normal l’accent i el lèxic dels dialectes de la

televisió, si us deixeu fer autoajuda i busqueu l’autoestima, us serà molt difícil acceptar la veritat de les veritats estotjades a la missa pagesa de Miquel, que ha guanyat el darrer premi Ferrater de poesia perquè hi ha coses que qualsevol jurat, per molt jurat que estigui al món de la comunicació de la incomunicació, sap que no les pot passar per alt sense arriscar-se a incórrer en la vergonya perenne del ridícul. Una altra cosa és que després, un cop el llibre publicat, tot déu procuri intensament no motar mot ni dir ni piu. Oh escriptors que no en dieu res i que emperò porteu, tant si us agrada com si no voleu, una espelmeta o espelmassa en aquesta missa...

   Però no n’hi ha cap ni hi ha ningú, en el panorama d’escriptors d’avui, capaç de pensar ni de fer un poema com ‘Saviesa’, que es troba a les pàgines 27 i 28 de a missa. El paràgraf precedent del present escrit ni tan sols toca la vora del vestit d’un u per cent del que es troba en aquest poema que comença ‘Al rebost de la saviesa no hi queda res’, acaba amb ‘Déu diu que sí’ i passa en un súper gran mercat on veuràs, sí, despulladament, de què va la teva vida, de què es tracta. No és la punyeta de la mort que em vindrà un dia, ai, pobre de mi, no: aquí es parla de la teva vida, amb això i amb tot allò altre. Vigila. Agafa’t. Saps llegir? El poema com tot el llibre és fàcil, molt fàcil d’entendre. I molt fàcil també que no ho vulguis entendre. Aquí  ja hi ha per fi un pas més de l’esperit del cant espiritual de March i Maragall: Miquel.

   Gran part de l’actual presentalla literària no és sinó un passadís de l’acolorit magatzem de la consuminicació: el desert. En aquest desempar degeneratiu que és el nostre món cauen com un mannà els acords terribles, divertits, esqueixats i suculents, verament suculents (cassoleta de conill!), d’aquesta missa que fa patir i al mateix temps ens és una forta alegria i fart de riure perquè té molta conya i perquè ja és ben hora de topar amb algú que ens faci tocar una mica de veritat entremig de tanta escombraria que la nostra descivilització ja no sap on posar-se-la ni la preocupa gaire: la qüestió és fer-ne, fer-ne, anar-ne fent, fins al final, amb seguretat.

    De l’esfera individual i més íntima, així en prosa jo no sabré parlar-ne, però va tan primera i tan davant i tan protagonista com l’altra: Miquel no s’ho mira pas es de fora, no fa teories de l’univers ni de la utopia ni de la societat: t’explica el que t’està passant i el que està a punt de passar-te, parla de tu, va per tu. I no per fotre’t la cartera sinó per fer-te veure què tens davant dels ulls: què tens a dins. Vine a missa: veuràs Déu i també una altra cosa encara pitjor. I sentiràs entremig, de la mà de la poesia, l’amorosa, la preciosa, la meravellosa bellesa de l’expressió, que no és la lletra morta ni lletra que mata sinó l’esperit que dóna vida als esperits. I també, en aquesta missa espeternegant i harmoniosa com ella sola, podràs gustar-hi aquell enciamar-se de les coses cap a dins amb les cols i cap avall amb els naps, que diu ella.