Traduccions i transports

Aclariment Iniciàtic
Quan tradueixo directament de la llengua original, em dic traductora. I signo: Dolors Miquel Quan ho faig a través d'una llengua intermitja o pont, és a dir a partir d'una traducció, ho anomeno Transport.  I signo The Trucker. It's All!

 Aquí també trobareu la llista dels poemes traduïts o transportats..El primer poema que trobeu será l'últim que hauré penjat.



Autors traduïts o transportats de baix a dalt: A casa a la terra de William Heinesen, Súplica a la meva mare de Pier Paolo Pasolini, Guitarres de Kostas Kariotakis,  A la serventa, de Charles Baudelaire, Cementiri al Sud d'Escòcia de William Wordsworth, Una ànima, una narració solitària de Kikí Dimoulà, La coartada de Kikí Dimoulà  En broma jugàvem de Manolis Anagnostakis Fragment de "Pietro II" de Pier Paolo Pasolini

FRAGMENT DE "PIETRO II" 
de l'italià PIER PAOLO PASOLINI

                                                             Dimecres, 6 de març

Els Sants? No ho són, No ho són aquestos, els Sants!
No ho veieu, l’un ve del Trullo, i, al bastidor,
davant dels mascles del raval, es queixa de les incomoditats
de ser un acabat d’arribar; un altre, ve
d’un apartament confinat a Borgo,
casat amb una mare, tota ventre,
marit eixelebrat i que degenera, el més gran
dels seus fills,  el del front de ca,
i amb la idea, pobret, de la grandesa burgesa!,
un altre encara ve de trenta anys de servei
a París, fent de cambrer, desesperada tia,
que riu, riu, perquè rient exorcitza la vergonya,
l’últim ve de no se sap on, Prati o Appio,
un pobre actor de professió. ¿Aquestos els Sants?
¿Aquestos amb les pinces al cabell, les rets
sota les perruques, arribats  només perquè estan protegits
per la més estètica embranzida de Donati
en els seus pentinats? Raça de vibres!
“Amb el pretext de representar una represa
cinematogràfica” Ah, de la “ Santa Maria”
us vull cridar amb l’ofesa serenitat
d’aquell qui no és víctima enfurida de la forma:
“El Sant és Stracci. La cara d’antic jueu
que Giotho va veure en els camperols rudes i pedregosos
els flancs rodons que  Masaccio convertí en clarobscurs
com un flequer un pa de pagès sagrat.
Si veus que és obscura la bondat amb que l’actor de mala mort es treu de la boca
la ració de menjar per donar-la a la seva família que la mastegui
al so del Dies Irae; si veus que és obscura la ingenuïtat
amb què plora sobre el seu aliment robat als gossos;
si veus que és obscura la tendresa amb què després acaricia
la culpable bèstia; si veus que és obscur  l’humil coratge
amb què respon cantant, a qui l’ofèn, un cant dels humils
avis de la Ciocaria; si veus que és obscura la intrepidesa
amb què afronta el seu destí d’inferior
cantant-ne la filosofia en l’argot per ell estimat dels lladres,
si veus que és obscura l’ansietat amb què es fa el senyal de la creu
davant d’un dels vostres tabernacles per a pobres
mentre guilla cap al menjar; si veus que és obscura la gratitud
amb què després un còmic ballet alegre dels de Charlot,
es torna a fer el senyal de la creu davant d’aquell mateix tabernacle
amb què vosaltres consagreu la seva inferioritat;
si veus que és obscura la simplicitat amb què mor

(Pier Paolo Pasolini. Poema en Forma de Rosa) Traducció Dolors Miquel

 

I Santi? Non sono, non sono questi i Santi!//Non vedete, uno viene dal Trullo, e, di quinta,//davanti ai maschi della gorgata, lagna le noie //ell’essere un introdotto; un altro, viene//da un appartamento galeotto a Borgo,//sposato a una madre, tutta ventre,//marito sventato e degenere, il più grande//dei suoi figli dalle fronti di cani,//e con l’idea, poverino, della grandezza borghese!,//un altro ancora viene da trent’anni di servizio//a Parigi, come cameriere, disperata zia,/che ride, ride, perché ridendo esorcizza la gogna,//l’ultimo viene da non so dove, Prati o Appio,/un generico di professione. Questi i Santi?//Questi con le forcine nei capelli, le reti//sulle parrucche, <<arrivati>> solo perché protetti//con più estetico slancio da Donati//nelle acconciature? Razza di vipere!//<<Col pretesto di rappresentare una ripresa//cinematografica>>... Ah, dalla <<Santa Maria>>//voglio gridarvi con l’offesa serenità//di chi non è vittima inferocita della forma:/<< Il Santo è Stracci. La faccia di antico camuso//che Giotto vide contro tufi e ruderi castrensi,//i fianchi rotondi che Masaccio chiaroscurò//come un panettiere una sacra pagnotta...//Se vi è oscura la bontà con cui egli si toglie di bocca//il cestino, per darlo alla famiglia che lo mastichi//al suono del Dies Irae; se vi è oscura l’ingenuità

//con cui piange sul suo pasto rubato dal cane;//se vi è oscura la tenerezza con cui poi carezza//la colpevole bestia; se vi è oscuro l’umile coraggio//con cui risponde cantando un canto dei nonni ciociari//a chi l’offende; se vi è oscura la gratitudine//con cui, dopo un buffo balleto di gioia come Charlot,//si rifà il segno di croce a quello stesso tabernacolo//con cui voi consacrate la sua inferiorità;//se vi è oscura la semplicità con cui muore

(Poema in forma di rosa. Pier Paolo Pasolini  1961-1964)

 

EN BROMA JUGÀVEM
del grec MANOLIS ANAGNOSTAKIS

No vam perdre només el nostre miserable salari

Enmig de la borratxera del joc us vam donar també les nostres dones

Els records més preuats que amagàvem dins la caixa

Al final la nostra mateixa casa amb totes les pertinences.

Nits interminables vam jugar, lluny de la llum del dia-

Potser van passar anys; es  van podrir els fulls del calendari

No vam treure mai ni una bona carta, perdíem, perdíem tota l’estona

Com tornarem ara? on anirem? qui ens acceptarà?

Restituïu-nos els nostres anys restituïu-nos les nostres cartes

Lladres!

A les mentides jugàvem!

( Manolis Anagnostakis, Els Poemes, 1971) Traducció Dolors Miquel

Στ' αστεία παίζαμε!
Δε χάσαμε μόνο τον τιποτένιο μισθό μας //Mέσα στη μέθη του παιχνιδιού σάς δώσαμε και τις γυναίκες μας //Tα πιο ακριβά ενθύμια που μέσα στην κάσα κρύβαμε //Στο τέλος το ίδιο το σπίτι μας με όλα τα υπάρχοντα. //Nύχτες ατέλειωτες παίζαμε, μακριά απ' το φως της ημέρας //Mήπως πέρασαν χρόνια; σαπίσαν τα φύλλα του ημεροδείχτη //Δε βγάλαμε ποτέ καλό χαρτί, χάναμε χάναμε ολοένα //Πώς θα φύγουμε τώρα; πού θα πάμε; ποιος θα μας δεχτεί;
Δώστε μας πίσω τα χρόνια μας δώστε μας πίσω τα χαρτιά μας //Kλέφτες! //Στα ψέματα παίζαμε!

από Tα Ποιήματα, Πλειάς 1971)

LA COARTADA

de la grega KIKÍ DIMOULÀ

Cada vegada  que et visito,
tan sols el temps que ha passat
d'una vegada a l'altra, ha canviat.

Pel que fa a la resta, com sempre
corre pels meus ulls un riu
tèrbol sobre el teu nom gravat
-padrí del petitet guió entre dues dates
per tal que no cregui la gent
que la durada de la teva vida
va acabar sense baptisme-
tot seguit netejo els excrements de les aus
marcits a sobre de les flors, afegeixo
terra roja, no massa, on s'ha tornat negra
i a la fi canvio el vas del llum d’oli
per una altre de net que porto.

Tan aviat com arribi a casa,
meticulosament rentaré el brut,

desinfectant-lo amb lleixius
i amb la càustica escuma de l'horror que trec de dins
quan em sacsejo vigorosament.
Amb guants i sempre mantenint el meu cos
a una bona distància del rentamans
per tal que no m'esquitxin les aigües mortes.
Amb un dur fregall de repugnància rasco
els greixos enganxats als llavis del vidre
i a la gola de la flama morta
mentre la ràbia aixafa la il·legal passejada
del cargol intrús, la violació
de la quietud veïna.

Ho aclareixo després ho aclareixo amb ardent fúria
em bull l’ intent de dur el vas al primer
a l’alegre al natural ús
d’apaivagar la set.
Fins que esdevé ja pur, brilla
tant com la hipocondria meva de no voler morir.

Estimat meu – pren-t'ho d'una altra manera:

Quan l'amor no ha temut a la mort?

 (Kikí Dimoulà, “Un minut junts”, 1998.) Traducció Dolors Miquel

ΤΟ ΑΛΛΟΘΙ

Κάθε ποὺ σ᾿ ἐπισκέπτομαι/μονάχα ὁ καιρὸς ποὺ μεσολάβησε/ἀπὸ τὴ μιὰ φορὰ στὴν ἄλλη ἔχει ἀλλάξει./Κατὰ τὰ ἄλλα, ὅπως πάντα/τρέχει ἀπὸ τὰ μάτια μου ποτάμι/θολὸ τὸ/χαραγμένο ὄνομά σου/- ἀνάδοχος τῆς μικρούλας παύλας/ἀνάμεσα στὶς δυὸ χρονολογίες/νὰ μὴ νομίζει ὁ κόσμος ὅτι πέθανε/ἀβάπτιστη ἡ διάρκεια τῆς ζωῆς σου/Ἐν συνεχείᾳ σκουπίζω τὶς μαραμένες/κουτσουλιὲς τῶν λουλουδιῶν προσθέτοντας/λίγο/κοκκινόχωμα ἐκεῖ ποὺ ἐτέθη μαῦρο/κι ἀλλάζω τέλος τὸ ποτήρι στὸ καντήλι/μὲ ἄλλο καθαρὸ ποὺ φέρνω.///////////Ἀμέσως μόλις γυρίσω σπίτι/σχολαστικὰ θὰ πλύνω τὸ λερὸ/ἀπολυμαίνοντας μὲ χλωρίνες/καὶ καυστικοὺς ἀφροὺς φρίκης ποὺ βγάζω/καθὼς ἀναταράζομαι δυνατά./Μὲ γάντια πάντα καὶ κρατώντας τὸ σῶμα μου/σὲ μεγάλη ἀπόσταση ἀπὸ τὸ νιπτηράκι/νὰ μὴ μὲ πιτσιλᾶνε τὰ νεκρὰ νερά./Μὲ σύρμα σκληρῆς ἀποστροφῆς ξύνω/τὰ κολλημένα λίπη στοῦ ποτηριοῦ τὰ χείλη/καὶ στὸν οὐρανίσκο τῆς σβησμένης φλόγας/ἐνῷ ὀργὴ συνθλίβει τὸν παράνομο περίπατο/κάποιου σαλιγκαριοῦ, καταπατητὴ/τῆς γείτονος ἀκινησίας./////////Ξεπλένω μετὰ ξεπλένω μὲ ζεματιστὴ μανία/κοχλάζει ἡ προσπάθεια νὰ φέρω τὸ ποτήρι στὴν πρώτη/τὴ χαρούμενη τὴ φυσική του χρήση/τὴν ξεδιψαστική./Καὶ γίνεται πιὰ ὁλοκάθαρο, λάμπει/τὸ πόσο ὑποχόνδρια δὲ θέλω νὰ πεθάνω/////////////ἀκριβέ μου - πάρτο κι ἀλλιῶς:/πότε δὲ φοβότανε τὸ θάνατο ἡ ἀγάπη;

UNA ÀNIMA, UNA NARRACIÓ SOLITÀRIA ...
de la grega KIKÍ DIMOULÀ




Que eres el meu enemic, no ho sabies, les paraules t'ho van dir,
En elles va vendre l'amor el seu terratrèmol
i va sortir a la superficie que no m'estimaves.
***
S'han perdut totalment les paraules de les llàgrimes.
Quan parla el desordre, l'ordre calla -en sap molt d'això la pèrdua.
Ara hem de quedar-nos al costat d'allò inútil,
que poc a poc la memòria recuperi la seva eloqüència,
que ens doni bons consells de llarga vida
per tot el que ha mort.
***
Gairebé que predomina la teva fotografía.
Dia rere dia m'ha convençut que res no ha canviat
que tota la vida vas ser així, de paper,
des del principi, una fotografía a la reunió,
sempre així et vaig estimar venedor ambulant
d'imatges en representació
i de representació en imatges, m'acontentava.
L'únic testimoni fiable que vivim és la nostra absència.

Poemes 1952. Traducció Dolors Miquel

Μια ψυχή,μια μοναχική διήγηση.

Πὼς ἤσουνα ἐχθρός μου, δὲν τὸ ἤξερες οἱ λέξεις σου τὸ εἶπαν./Σ᾿ ἐκεῖνες πούλησε ὁ ἔρωτας τὸ σεισμό του/κι ἦρθε στὴ ἐπιφάνεια ὅτι δὲ μ᾿ ἀγαποῦσες../**/Χαμένα πᾶνε ἐντελῶς τὰ λόγια τῶν δακρύων./Ὅταν μιλάει ἡ ἀταξία ἡ τάξη σωπαίνει -ἔχει μεγάλη πεῖρα ὁ χαμός./Τώρα πρέπει νὰ σταθοῦμε στὸ πλευρὸ τοῦ ἀνώφελου./Σιγὰ σιγὰ νὰ ξαναβρεῖ τὸ λέγειν της ἡ μνήμη/νὰ δίνει ὡραῖες συμβουλὲς μακροζωϊας/σὲ ὅ,τι ἔχει πεθάνει./**/Ἔχει σχεδὸν ἐπικρατήσει ἡ φωτογραφία σου./Μέρα τὴ μέρα πείθει πῶς τίποτα δὲν ἄλλαξε/ὅτι ἤσουν πάντα ἔτσι, ἀπὸ χαρτὶ/ἐκ γενετῆς φωτογραφία σὲ συνάντησα/ἀνέκαθεν πὼς ἔτσι σ᾿ ἀγαποῦσα γυρολόγα/ἀπὸ εἰκόνα σὲ ἀπεικόνιση/κι ἀπὸ ἀπεικόνιση σὲ εἰκόνα σου ἀρκέστηκα./Ὁ μόνος ἀξιόπιστος μάρτυρας ὅτι ζήσαμε εἶναι ἡ ἀπουσία μας.

CEMENTIRI AL SUD D'ESCÒCIA

 del poeta WILLIAM WORDSWORTH  (1770-1850)

Portrait of William Wordsworth by Benjamin Robert Haydon

Tancat per l'home i per un cingle abrupte
prop de l'aigua escumosa, veureu el cementiri....
En el millor dels llits, dorm tranquil la la llebre,
i els elfs, nevats de lluna, dansen per als crèduls
ulls allà. No queda rastre de cap cor de bruixes
ni de temple, però allà s'escorren
els desgraciats que, amb apagada angoixa,
resen, plorant, al vent i al cel sense núvols.
No hi ha tombes orgulloses. Les làpides dels cavallers que esculpia
toscament la bondat humil d'antany,
jeuen al costat de la terra entre verdes cicutes;
la companyia no és trista si el sol, a l'alba,
acaricia l'herba brillant i fa dringar
d'alegria els matolls i els cors de la primavera.

COMPOSED DURING A TOUR IN SCOTLAND AND ON THE ENGLISH BORDER, IN THE AUTUMN OF 1831.
Transport The Trucker.

Part fenced by man, part by a rugged steep//That curbs a foaming brook, a Grave-yard lies;//The hare's best couching-place for fearless sleep;//Which moonlit elves, far seen by credulous eyes,//Enter in dance. Of church, or sabbath ties,//No vestige now remains; yet thither creep//Bereft Ones, and in lowly anguish weep//Their prayers out to the wind and naked skies.//Proud tomb is none; but rudely-sculptured knights,//By humble choice of plain old times, are seen//Level with earth, among the hillocks green://Union not sad, when sunny daybreak smites//The spangled turf, and neighbouring thickets ring//With 'jubilate' from the choirs of spring!

A LA SERVENTA

Bau... cap al 1850.

del francès CHARLES BAUDELAIRE

A la serventa de gran cor de qui vau estar gelosa
i que dorm el seu son sota una herba humil,
nosaltres hauríem, tanmateix, de dur-li algunes flors.
Els morts, els pobres morts, pateixen grans dolors,
i quan octubre bufa, podador dels vells arbres,
el seu vent melancòlic, a l’entorn dels seus marbres,
segur que deuen trobar els vius molt ingrats,
per dormir, com  fan, càlidament sota draps,
mentre que ells, devorats per negres malsons,
sense cap company de llit, sense bones converses,
vells esquelets gelats treballats pel verm,
senten com els degoten  les neus de l’hivern,
i com el segle s’escola, sense que amics ni parents,
reemplacin  els parracs que pengen de les reixes.
Així que quan el tronc xiula i canta, si un vespre
calm, en una butaca la veiés asseure-s'hi,
si per una nit blava i freda de desembre,
me la trobés encongida en un racó de la cambra,
greu, i arribant des del fons del seu llit eternal
a mimar l’infant gran amb maternal mirada,
¿què podria jo contestar-li,  a aquesta ànima pietosa,
tot veient com cau el plor de la seva fonda parpella ?

(Les Flors del Mal, 1840) Traducció Dolors Miquel

La servante au grand coeur dont vous étiez jalouse,//Et qui dort son sommeil sous une humble pelouse,//Nous devrions pourtant lui porter quelques fleurs.//Les morts, les pauvres morts, ont de grandes douleurs,//Et quand Octobre souffle, émondeur des vieux arbres,//Son vent mélancolique à l'entour de leurs marbres,//Certe, ils doivent trouver les vivants bien ingrats,//À dormir, comme ils font, chaudement dans leurs draps,//Tandis que, dévorés de noires songeries,//Sans compagnon de lit, sans bonnes causeries,//Vieux squelettes gelés travaillés par le ver,//Ils sentent s'égoutter les neiges de l'hiver//Et le siècle couler, sans qu'amis ni famille//Remplacent les lambeaux qui pendent à leur grille.//Lorsque la bûche siffle et chante, si le soir//Calme, dans le fauteuil je la voyais s'asseoir,//Si, par une nuit bleue et froide de décembre,//Je la trouvais tapie en un coin de ma chambre,//Grave, et venant du fond de son lit éternel//Couver l'enfant grandi de son oeil maternel,//Que pourrais-je répondre à cette âme pieuse,//Voyant tomber des pleurs de sa paupière creuse?

GUITARRES 
del grec KOSTAS KARIOTAKIS

Som una cosa així com desmanegades
guitarres. Quan el vent les travessa
versos, sons ardents es desperten
a les cordes que pengen com cadenes.


Som una cosa així com increïbles antenes
que s’alcen -dits enmig del caos-,
l’infinit , al seu punt més alt,  ressona
però cauran ràpidament trencades.

Som una cosa així com sensacions escampades,
sense cap esperança de poder-se reunir.
Als nostres nervis, la natura sencera s'hi cargola.

En el nostre cos, en el record del dolor,
ens rebutgen les coses i és la poesia
el refugi que desitgem amb passió.

(Del llibre Elegies i sàtires del 1927) Traducció Dolors Miquel.

Είμαστε κάτι ξεχαρβαλώμενες / ΚιΘαρες. Ο άνεμος, όταν περναει, / στίχους, ήχους ραράφωνους ξυπνάει/   στις χόρδες που κρέμονται σαν καδένες. ///       Είμαστε κάτι απίστευτες αντένες, / Υψώλονται σα δάχτυλα στα χάη /  στην κορυφή τους τ ‘άπειρο αντιχάει, /  μα γρήγορα θα πέσουμε σπασμένες. ///  Είμαστε κάτι διάχυτες αίσθησεις,  / χωπίς ελπίδα να συγκεντρωθούμε.  / Στα νευρά μας μπερδεύεται όλη η φύσης.  ///  Στο σωμα, στην ενθύμηση πονούμε. / Μας διώχνουνε τα πράγματα κι η ποίησις / είναι το καταφύγιο που φθονούμε.

SÚPLICA A LA MEVA MARE

de l'italià  PIER PAOLO PASOLINI

La friülesa Susanna Colussi, amb el seu fill,Pier Paolo.

És difícil dir-te amb paraules de fill
allò que ben poc s'assembla al que el teu cor creu.

Tu ets l'única al món que saps del meu amor,
allò que ha estat sempre, abans de qualsevol amor.

Perxò he de dir-te el que és terrible conèixer:
És dins la teva gràcia que neix la meva angoixa.

Ets insubstituïble. Per això has condemnat

a la solitud la vida que m'has donat.

I no vull estar sol. Tinc una fam infinita

d'amor, de l'amor del cos sense ànima.

Perquè l'ànima és en tu, ets tu, però tu

ets la meva mare i el meu amor és la meva esclavitud.

He passat la infantesa esclau d'aquest sentir
alt, irremeiable, d'un compromís immens.

Era l'única manera de sentir la vida,
l'única tinta, l'única forma: ha acabat ara.

Sobrevivim; i és la confusió
d'una vida renascuda fora de la raó.

Et suplico, ah, et suplico: no vulguis morir.
Sóc el qui será sol, amb tu, en un futur abril.

( Del llibre ...."Poesia en forma de Rosa", 1964) Traducció Dolors Miquel


Supplica a mia madre.


È difficile dire con parole di figlio//ciò a cui nel cuore ben poco assomiglio.//Tu sei la sola al mondo che sa, del mio cuore,//ciò che è stato sempre, prima d’ogni altro amore.//Per questo devo dirti ciò ch’è orrendo conoscere://è dentro la tua grazia che nasce la mia angoscia.//Sei insostituibile. Per questo è dannata//alla solitudine la vita che mi hai data.//E non voglio esser solo. Ho un’infinita fame d’amore, dell’amore di corpi senza anima.//Perché l’anima è in te, sei tu, ma tu//sei mia madre e il tuo amore è la mia schiavitù://ho passato l’infanzia schiavo di questo senso//alto, irrimediabile, di un impegno immenso.//Era l’unico modo per sentire la vita,//l’unica tinta, l’unica forma: ora è finita.//Sopravviviamo: ed è la confusione//di una vita rinata fuori dalla ragione.//Ti supplico, ah, ti supplico: non voler morire.//Sono qui, solo, con te, in un futuro aprile…



A CASA A LA TERRA...

W. Heinesen

del danès WILLIAM HEINESEN(1900-1991)

Conec un país
on els dies d'hivern al mar
són com un capvespre entre velles tombes.

Aquí, enfront d'un sopar de peix i pa
seu una vella, magra i gastada,
amb les mans venoses i els dits torts,
però amb el cor ple de bonics somriures.

Així que estic de tornada a casa.
La llet té gust a palla i a fum de torva.
La caldera bull afanosament sobre el foc.
A fora canten
incomprensiblement, molts milions de tones d'aigua.

A fora, lluitadores bandades nocturnes d'estornells hivernals.
L'ovella descansa als turons
amb la rosada i les llums del Nord com a abric.

Les grues són a la platja
al mateix lloc i en la mateixa posició
que en l'època del faraó Pepi Ier.
Per l'aigua el burbot i el captinyós es passegen
dins bosquets d'algues saludant sense presses
els crancs amb la cua onejant.

I el llop de mar - vermell anilina i verd-fel
i violat com una mà congelada
i sinistrament blau-negrenc talment gangrena al peu
i amb lupus a l'estómac i a l'esquena, lepra
i amb dues agulles al cap-
s'ha adherit fermament a una pedra del fons,
s'ha agafat amb les dents al planeta Tellus
i juga a ser una flor tan bella
com la que més, al cel o a l'infern.

I què ocorre amb la cria de rajada
que és tan petita com la més petita coma de l'Apocalipsi?

I què passa amb la balena, la nena gran,
la nena solitària de Déu,
que esternuda confiada als paratges més deserts?

Ai mare, quan hàgim acabat de menjar
i de parlar i de riure i de fer-nos preguntes fins a la saturació,
ens en tornem cadascú a fer la nostra:
jo, al meu llit,
on entre pensaments dispersos, obro la resclosa sense temps dels somnis-
tu, a la teva tomba
on murmura l'herba familiarment
amb la seva veu d'eternitat i tenebra.

( Del llibre... Himnes i Cants d'Indignació, 1961) Traducció Dolors Miquel

Hjemme på jorden

Jeg ved et land// hvor vinterdagen over havet//er som skumringen mellem gamle grave//Her ved et aftensbord med brød og fisk //sidder en gammel, mager morlil//med årede hænder og krogede fingre, //men med megen god latter i sit hjerte.//Så er jeg hjemme igen.//Mælken smager af hø og tørverøg. //Kedlen syder sagligt over ilden. //Udenfor synger//ubegribeligt mange millioner tons vand.//Udenfor jager vinterstærenes aftenkåde flokke. //Fårene går til hvile på fjeldet//med dug og nordlys i pelsen.//Ved stranden står fiskehejren//på samme plet og i samme stilling //som i farao Pepi den Førstes tid.//I vandet promenerer ulk og ålekvabbe i tangens palmelunde//og vifter uforhastet med halen //til vinkekrabben.//Og stenbideren - anilinrød og galdegrøn //og lilla som en forfrossen hånd//og usaligt blåsort som koldbrand i en fod//og med lupus på maven og spedalsk på ryggen //og med to kanyler i hovedet //har suget sig fast til en sten på bunden, //har bidt sig fast til planeten Tellus,//og leger at der er så skøn en blomst //som nogen i himlen og i helvede.//Og hvad med hundestejlens unge,//der er så lille som det mindste komma i åbenbaringen?//Og hvad med hvalen,//det store, ensomme Guds barn, //der nyser så trøstigt i ødet?//Ak moder, når vi har spist//og talt og leet og undret os mætte, //går vi hver til vort://jeg til min seng,//hvor jeg tankespredt åbner for søvnens tidløse sluse – //du til din grav,//hvor græsset hjemligt hvisker //med mulm og evighed i mælet.    Hymne og harmsang, 1961)