ÉN UN MÓN SUPERPOBLAT D'IMATGES, ABOCO A CENTS IMATGES MEVES, EM SUPER(EG)O

ÉN UN MÓN SUPERPOBLAT D'IMATGES, ABOCO A CENTS IMATGES MEVES, EM SUPER(EG)O




De dia, avui

De nit, ahir

Vaig començar a fer-me fotos fa anys. Gràcies a les càmeres dels ordinadors. Cada matí, gairebé, després de rentar-me, prendre'm les pastilles de l'hipotiroidisme ( sense pastilles hormonals ja sé que no fóra jo,- quina cosa tan frágil el jo-), i d'esmorzar, normalment me'n faig una, de foto. M'agrada saber que he existit. Tenir una prova. També m'agrada veure allò que no veig mentre visc, que ni tan sols puc aprehendre amb el pensament. Els reflexes subtils de l'ànima. Però sobretot m'agrada tenir la prova, la petjada. La petjada és una absència. La petjada és la marca. Tenir la marca. És un certificat de la naturalesa, de la llum, de l'aire. És un embaràs de l'oblit la petjada.

Milions d'éssers com jo fan el mateix. La narració de la imatge no s'atura. Al món ja hi deu haver molts més milions d'imatges que d'éssers.  La superpoblació d'imatges del planeta, a causa dels avenços tècnics, és imparable. Anem cap al col.lapse de les imatges.

Eppur si muove.