SILVIE ROTHKOVIC

M'agrada anar llegint el llibre de Silvie Rothkovic, una jove poeta increïble.. Ara la tinc al prestatge de davant d'on escric,  entre David Meza (!) i Giordano Bruno(!).

DREI KLAVIERSTUCKË OP.II

Estacions de tramvia nevades

capitals de província nevades

voreres estretes nevades

però el que compta 

es quan els mobles et miren

o si, des d' aquell dia, 

tu tampoc has tornat a respirar.

Tornar-te boig intentant identificar ocells.

QUÈ ÉS POESIA? PER ALS POETES DE MENYS DE 30 ANYS

Què és poesia?
PER ALS POETES JOVES, de menys de 30 anys

Karlheinz Weinberger

Ni rima ni enginy són característiques que facin que un text sigui poètic. La poesia no és rima, tampoc és enginy. Veig molts poetes joves que rimen i fan frases enginyosetes per fer riure el públic. Deuen creure que aquest és el camí. Jo crec que aquest és el barranc. Tampoc per escriure poesia  hem d'estar tota la vida llegint Celan, Rilke i els quatre més de torn i imitant-los si volem que ens tinguin en compte ( millor que no ens hi tinguin). A més: Juro que hi ha poesia més enllà d'ells. De fet crec que la poesia en aquests moments és més enllà d'ells. Mot més enllà. No vull dir als països asiàtics, amb el seu mite ja una mica massa sobat, no! És a tocar de lluny i d'aprop. Per fer-la no cal estar parlant sempre del puto silenci i de la més que repetedíssima llum. O usar les paraules que tenen etiqueta de metafísiques,  sense tenir la metafísica incorporada al moll de l'os.

Ni explicar les historietes de sempre d'amor, de pas del temps i similars, així en pla diari existencial que vol donar quatre consells per viure.

En fi.

POETES JOVES SALTEU-VOS LES TANQUES, QUE SEMBLEU VELLS ESCOIXATS.

ROSES I OSSOS

García-Alix

ROSES I OSSOS

I de sobte, mentre treballava i pensava i m'informava sobre el tema del llibre  que més maldecaps em donarà ( el del Guant de Plàstic Rosa), vaig sentir que el meu cap estava cansat. Es comportava com aquell qui menja sense gana, i llegia sense gana. Insípidament. Així que vaig decidir descansar. I de sobte, un bon dia, després d'un temps de descans ( neteja de cuines, jardí, plantes d'interior, armaris, cuina, passejos..), i sense preparació prèvia, un dels altres dos llibres que tinc fets i per acabar, ( en els quals no hi pensava gens) em va revelar la seva forma i estructura , sense que jo li digués res, ni li prestés la més mínima atenció. Va ser com si algú m'ho dictés a l'orella i ho feia, de fet, mentre xerrava per telèfon amb una amiga.  Fins i tot "Allò que  dictava" em va dir el nom que volia que li posés al llibre: Roses i Ossos.

POSAR-SE A ESCRIURE UN LLIBRE TAN VELL....

 

POSAR-SE A ESCRIURE UN LLIBRE TAN VELL....

B. Plossu

    Posar-se a escriure un llibre tan vell, un llibre que va començar fa més de deu anys, t'obliga a sentir el que senties, amb la mateixa intensitat, buscar aquell jo i reescriure'l des del present. És una operació màgica. És com escriure sobre un enamorament que ja t'ha passat.. Has d'obligar-te a tornar-lo a sentir. Sentir-lo amb la mateixa intensitat dolorosa i plaent, aquella elevació, aquella profunditat. I si ho puc fer, -ho puc fer-, això vol dir que mai res no s'acaba, potser ni tan sols s'inicia. Que tot hi és sempre, abans de ser-hi i després de ser-hi. Que potser únicament no hi és mentre hi és.

   I és en aquest punt on s'escriuen els poemes. On he d'arribar

D'ESCRIURE

D'ESCRIURE

Bernard Plossu

Escriure és un acte d'autoafirmació i mort súbita. Quan escric , el cel i tal terra són amb mi i els seus oceans i des de l'insecte més invisible, fins al més gran cim, tot és en jo, en mi, ells són l'altre en mi, allò en mi. Quan moro i faig de la meva escriptura mort, queden signes i petjades que mai més seran ocupades d'aquesta manera única. És llavors quan em fa seva el terror de tanta meravella perduda. I el dubte m'aconsegueix com un lladre que volgués posseir totes les meves pèrdues.

Així sóc llençada a les profunditats de la meva ignomínia i del meu menyspreu, amb els cucs de terra, els escarabats, les rates menja-homes i altres animals sublunars que em miren i em fan sentir com la més petita criatura bressolada pel fang. Noto qualsevol cosa exterior a mi farcida d'una immensitat que m'omple d'ombra, i no podria llavors ni tan sols balcucejar les paraules del meu nom, tant em sento de mi mateixa desprotegida.

(E.G.D.P.R)

LES MEVES DIFICULTATS PER ESCRIURE EL LLIBRE dit El Guant de Plàstic Rosa.

LES MEVES DIFICULTATS PER ESCRIURE EL LLIBRE  dit El Guant de Plàstic Rosa.

Fa dies que no escric, encara que mentalment mai paro d'escriure.
 Però... ¿I si el llibre que escric ja estigués escrit i jo, com un arqueòleg, hagués de trobar la seva localització exacta en algún lloc de la meva imaginació-creativa? Estic cavant. Vaig començar l'exploració el 1999 a Castelldefels, el 2000 a Barna i el 2001 a Cambrils.  Vaig abandonar les excavacions fins a l'any 2013 que hi vaig tornar en un exili a Manresa que resultà molt més dur que tot el que havia previst. El tema del llibre és la mort. Actualment, 2015, he tornat a reemprendre la búsqueda del lloc des del qual escric aquest llibre. No és un lloc fácil. Ni còmode.Fa poc em vaig ajudar amb l'Agamben poeta i mistèric, profundament meravellós i tràgic. Avui he demanat més de deu llibres a la biblioteca. Una petita muntanya de paraules que em duran al lloc, com un mapa. Els llibres tenen el mapa que necessito per continuar.

 

 

ÉN UN MÓN SUPERPOBLAT D'IMATGES, ABOCO A CENTS IMATGES MEVES, EM SUPER(EG)O

ÉN UN MÓN SUPERPOBLAT D'IMATGES, ABOCO A CENTS IMATGES MEVES, EM SUPER(EG)O




De dia, avui

De nit, ahir

Vaig començar a fer-me fotos fa anys. Gràcies a les càmeres dels ordinadors. Cada matí, gairebé, després de rentar-me, prendre'm les pastilles de l'hipotiroidisme ( sense pastilles hormonals ja sé que no fóra jo,- quina cosa tan frágil el jo-), i d'esmorzar, normalment me'n faig una, de foto. M'agrada saber que he existit. Tenir una prova. També m'agrada veure allò que no veig mentre visc, que ni tan sols puc aprehendre amb el pensament. Els reflexes subtils de l'ànima. Però sobretot m'agrada tenir la prova, la petjada. La petjada és una absència. La petjada és la marca. Tenir la marca. És un certificat de la naturalesa, de la llum, de l'aire. És un embaràs de l'oblit la petjada.

Milions d'éssers com jo fan el mateix. La narració de la imatge no s'atura. Al món ja hi deu haver molts més milions d'imatges que d'éssers.  La superpoblació d'imatges del planeta, a causa dels avenços tècnics, és imparable. Anem cap al col.lapse de les imatges.

Eppur si muove.